Mite de la caverna

El mite de la caverna, Plató.

El Mite de la caverna és un text presentat al llibre VII de l’obra República, de Plató.

El concepte general que es presenta en aquest fragment és la teoria del coneixement. El mite narra la història d’uns presoners que han estat sempre tancats en una caverna veient les ombres d’unes figures transportades a l’altra banda del mur en el qual ells es troben. Aquella és per a ells la realitat que coneixen.

Segons el text, els presoners representarien l’ésser, el qual es troba en una realitat imperceptible, no es troben en el que Plató anomena el “món de les idees”. Aquest concepte de tancament i d’aparences del món es reflexa en la oració que diu Sòcrates a Glaucó: “Aquesta imatge és aplicable exactament a la condició humana”. És a dir, els humans no podem considerar res més com a cert que allò que nosaltres percebem però que realment no resulta ser veritat, sinó un reflex, una ombra.

En el mite hi apareix també l’element del Sol quan els presoners veuen la llum per primer cop. En aquest moment queden encegats, ja que veurien la veritat de front, la coneixerien vertaderament, fet que és poc possible de concebre, ja que el concepte de la caverna representa el nostre món, i per tant diu que vivim en un costat obscur i incert del planeta. El Sol és així una metàfora del bé, la màxima aspiració, com es diu en una oració de la conclusió del mite a la República: “a la regió del coneixement, la idea del bé és l’última i la més difícil de veure”. Prossegueix dient que aquest és la causa de totes les coses, i és el que permet actuar assenyadament i de manera correcta a les persones.

Així, es pot dir que el Mite de la caverna és una metàfora del món il·lusori en el qual vivim, però que la màxima aspiració de l’ésser és arribar al coneixement, el qual és difícil d’aconseguir, ja que coneixement és igual a veritat, i la veritat és enlluernadora. És per això que molts diuen que filosofar és preparar-se per la mort.