dijous, 18 d’abril del 2013

Crítica a la teoria de Kant


Pensament kantià

Deia Kant que l’ésser humà “és una raó finita en oposició a la raó infinita”. Aquesta raó infinita, la qual podria ser identificada amb Déu, no pertany al món que dóna un coneixement vàlid i universal, és a dir, a les matemàtiques ni a la física. Aquestes dues ciències són les que donen un coneixement vàlid. Així, la Metafísica, pel fet de no donar respostes calculades, és tan sols un conjunt de preguntes sense resposta.

Tot i això, Kant estableix que s’ha d’arribar a un coneixement “a priori”, és a dir, independent de l’experiència. El cas és, però, que allò que nosaltres podem viure i experimentar probablement no ho podem analitzar matemàticament, per la qual cosa es tornaria a parlar de conceptes transmundans.  Tot i això, Kant supera aquest obstacle dient que aquest coneixement “a priori” no s’hauria de buscar en els objectes, sinó que s’hauria de buscar a partir del Jo, i és que cal anar més enllà de les matemàtiques i la física i no encallar-se en els límits superficials de l’abric científic de la humanitat.

D’altra banda, Kant tracta també el tema dels absoluts, un dels quals és Déu. El problema d’aquests absoluts és que tan sols fan referència a allò pensat, i conseqüentment, a allò que no es pot conèixer. Però, prosseguint amb Déu, aquest és un absolut que permet distingir el bé del mal, conceptes que no es podrien separar matemàticament, perquè hi ha universos dins l’ésser que la ciència no pot explicar. Paul Feyerabend deia una cosa semblant, i és que la complexitat humana no pot ser explicable a partir de regles metodològiques. Tot i que ell posava la ciència a la mateixa alçada que el vudú, fet que ja se’n va a un extrem, sí que era capaç de veure la profunditat que caracteritza l’home. Però Kant tampoc s’encallava en la ciència, perquè una de les antinòmies de la raó pura deia que els fenòmens del món no es poden explicar només per les lleis de la natura, sinó que cal la llibertat.

D’altra banda, en els anteriorment mencionats conceptes del bé i del mal, Kant no els intenta definir ni analitzar mitjançant les matemàtiques ni la física, sinó que aquests els aplica a la moral, i és que tota persona en sanes condicions ha de fer, com bé diu el refrany, el que vol que li facin a ella. De la mateixa manera, cal tractar als altres com un fi, no com un mitjà, és a dir, que l’objectiu de tot home hauria de ser fer el seu camí de manera que al final es arribi a l’interior dels altres, no pas utilitzar els altres per arribar a un altre fi, ja sigui un fi material o la mateixa felicitat.

Per últim, Kant s’atura també en la llibertat humana, la immortalitat de l’ànima. Ambdues qüestions probablement mai podran ser resoltes. Però què seria de la vida humana sense el somni de la llibertat i la il·lusió de l’existència eterna?

dimarts, 16 d’abril del 2013

Vídeo

Sobre el bé i el mal: Vídeo


Relativitat i conducta


Sobre el bé i el mal

Bé i mal són dos conceptes abstractes i probablement subjectius que ha inventat l’espècie humana per justificar la seva actuació. Deia Kant que “no hi ha res de bo o dolent més que la bona o dolenta voluntat”. Es pot dir llavors que no importa què fem, sinó que allò veritablement rellevant és com fem les coses. Bé i mal són, per tant, conceptes relatius.

Aquesta relativitat no li servirà a Nietzsche, qui va dir que “els micos són massa bons per haver l’home descendit d’ells”. D’aquesta manera, l’home es converteix en un ésser que no és bo per naturalesa. Probablement, l’home no fa el mal sabent que ho fa, ja que moltes vegades el mal ve donat per les pròpies pautes de conducta de la societat. Si algú s’atura a pensar, què és el mal realment? És mal tot allò que no considerem propi de persones mentalment sanes? Segurament no, perquè, tal i com va dir Locke en la seva teoria contra l’innatisme, que la humanitat pensi que una cosa és certa (o, en aquest cas, dolenta) no significa que realment ho sigui. Potser fer el mal és fer allò que no és ètic, però, què és l’ètica sinó una altra mesura de l’home?

El problema sorgeix quan algú en plenes facultats no fa ús del bé, el qual hauria de ser la principal arma per aconseguir la suposada felicitat. Sobre el bé diu Descartes: “el bé que hem fet ens dóna una satisfacció interior, que és la més dolça de totes les passions”. Segons el Diccionari d’Estudis Catalans, el bé és “allò que procura un avantatge, una satisfacció”. Tenint en compte aquesta definició, el bé no seria més que un mitjà per aconseguir un fi, que seria la felicitat. D’aquesta manera, l’ésser es mouria per l’interès d’una promesa probablement inexistent. Aquest tipus de bé ens conduiria cap a l’egoisme. Tenint això en compte, cal recordar que Epicur va dir sobre el plaer: “no cal experimentar tots els plaers ni evitar tots els dolors”. En el cas del bé i del mal, no sempre fer el bé és bo, tot i que sigui l’opció correcta, ja que, per exemple, podria ferir algú. De la mateixa manera, no cal evitar el mal, ja que, al cap i a la fi, és aquest el que fa a de l’home un ésser fort.

Tot i això, el que distingeix l’ésser humà de les altres espècies és la intel·ligència. Cada home ha de regir-se per les seves pròpies conviccions, però sempre de manera que aquestes conservin la puresa de mirada amb la qual cada home neix, perquè, al cap i a la fi, no importen els mals que s’han fet, sinó la manera en què s’han superat.

 “Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo esa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas” –Pablo Neruda.

dijous, 4 d’abril del 2013

Empirisme


L'experiència i el billar, David Hume

Aquest text del filòsof empirista David Hume tracta l’aplicació d’experiència i raó pel que fa la relació entre passat i futur.

El fragment comença parlant del “primer home”, d’Adam, es pot dir que de la causa primera. Amb aquest exemple es vol demostrar que ni tan sols el poder que li ha estat atorgat li permet demostrar que hi hagi canvi en la naturalesa. Perquè, les paraules són infinites, però, de la mateixa manera que amb el canvi, no es pot dir que una cosa que és possible sigui alhora falsa, fet que tampoc nega el canvi de la naturalesa, tal i com es diu: “Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui i fals, i és possible que el curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi”.

Igual que el canvi, no es pot demostrar tampoc amb cap argument que Hume anomena “probable” que el passat estigui relacionat amb el futur. De fet, tot ha de basar-se en l’experiència, fet pel qual una simple probabilitat no confirmaria una hipòtesi. Així doncs, res pot ser titllat de cert tot partint d’una suposició, com el mateix Hume explica: “Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui aprovada, no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència.

Tot i això, també l’experiència té el seu límit quan es tracta del temps passat, ja que res ocorregut en el passat pot ser vàlid pel futur, excepte tan sols si hi ha una relació de fets. Es conclou, per tant, que res pot explicar la relació entre passat i futur: “Però aquesta [l’experiència], quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur”.

Aquesta relació entre passat i futur és, doncs, establerta per les suposicions dels éssers humans, ja que són dos elements que han estat sempre lligats, imantats.  A més a més, tot en l’experiència pot tenir traves, com mostra Hume quan dóna l’exemple del billar, i poden tenir lloc esdeveniments inesperats que alterin l’ordre de les coses.

El que provoca el moviment dels cossos, per altra banda, és un element desconegut per a l’ésser, ja que aquest tan sols rep les qualitats sensibles, és a dir, les que pot percebre, com diu el text: “Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles”. Així, com no es pot trobar la racionalitat a totes les coses, els éssers ens guiem pel costum, la rutina i la tradició. I és aquest costum el que ha establert la relació entre passat i futur, com ho diu el fragment: “no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat”.


dilluns, 1 d’abril del 2013

Capítol: "De los transmundanos"

De los transmundanos, (Així parlà Zaraustra), Nietzsche

Aquí deixo el capítol sencer que he comentat en el treball:

En otro tiempo también Zaratustra proyectó su ilusión más allá del hombre, lo mismo que todos los trasmundanos. Obra de un dios sufriente y atormentado me parecía entonces el mundo.
Sueño me parecía entonces el mundo, e invención poética de un dios; humo coloreado ante los ojos de un ser divinamente insatisfecho.
Bien y mal, y placer y dolor, y yo y tú - humo coloreado me parecía todo eso ante ojos creadores. El creador quiso apartar la vista de sí mismo, - entonces creó el mundo.
Ebrio placer es, para quien sufre, apartar la vista de su sufrimiento y perderse a sí mismo.
Ebrio placer y un perderse-a-sí-mismo me pareció en otro tiempo el mundo.
Este mundo, eternamente imperfecto, imagen, e imagen imperfecta, de una contradicción eterna - un ebrio placer para su imperfecto creador: - así me pareció en otro tiempo el mundo.
Y así también yo proyecté en otro tiempo mi ilusión más allá del hombre, lo mismo que todos los trasmundanos. ¿Más allá del hombre, en verdad?
¡Ay, hermanos, ese dios que yo creé era obra humana y demencia humana, como todos los dioses!
Hombre era, y nada más que un pobre fragmento de hombre y de yo: de mi propia ceniza y de mi propia brasa surgió ese fantasma, y, ¡en verdad!, ¡no vino a mí desde el más allá!
¿Qué ocurrió, hermanos míos? Yo me superé a mí mismo, al ser que sufría, yo llevé mi ceniza a la montaña, inventé para mí una llama más luminosa. ¡Y he aquí que el fantasma se me desvaneció!
Sufrimiento sería ahora para mí, y tormento para el curado, creer en tales fantasmas: sufrimiento sería ahora para mí, y humillación. Así hablo yo a los trasmundanos.
Sufrimiento fue, e impotencia, - lo que creó todos los trasmundos; y aquella breve demencia de la felicidad que sólo experimenta el que más sufre de todos.
Fatiga, que de un solo salto quiere llegar al final, de un salto mortal, una pobre fatiga ignorante, que ya no quiere ni querer: ella fue la que creó todos los dioses y todos los trasmundos.
¡Creedme, hermanos míos! Fue el cuerpo el que desesperó del cuerpo, - con los dedos del espíritu trastornado palpaba las últimas paredes.
¡Creedme, hermanos míos! Fue el cuerpo el que desesperó de la tierra, - oyó que el vientre del ser le hablaba.
Y entonces quiso meter la cabeza a través de las últimas paredes, y no sólo la cabeza, - quiso pasar a «aquel mundo». Pero «aquel mundo» está bien oculto a los ojos del hombre, aquel inhumano mundo deshumanizado, que es una nada celeste; y el vientre del ser no habla en modo alguno al hombre, a no ser en forma de hombre.
En verdad, todo «ser» es difícil de demostrar, y difícil resulta hacerlo hablar. Decidme, hermanos míos, ¿no es acaso la más extravagante de todas las cosas la mejor demostrada?
Sí, este yo y la contradicción y confusión del yo continúan hablando acerca de su ser del modo más honesto, este yo que crea, que quiere, que valora, y que es la medida y el valor de las cosas.
Y este ser honestísimo, el yo - habla del cuerpo, y continúa queriendo el cuerpo, aun cuando poetice y fantasee y revolotee de un lado para otro con rotas alas.
El yo aprende a hablar con mayor honestidad cada vez: y cuanto más aprende, tantas más palabras y honores encuentra para el cuerpo y la tierra.
Mi yo me ha enseñado un nuevo orgullo, y yo se lo enseño a los hombres: ¡a dejar de esconder la cabeza en la arena de las cosas celestes, y a llevarla libremente, una cabeza terrena, la cual es la que crea el sentido de la tierra!
Una nueva voluntad enseño yo a los hombres: ¡querer ese camino que el hombre ha recorrido a ciegas, y llamarlo bueno y no volver a salirse a hurtadillas de él, como hacen los enfermos y moribundos!
Enfermos y moribundos eran los que despreciaron el cuerpo y la tierra y los que inventaron las cosas celestes y las gotas de sangre redentoras: ¡pero incluso estos dulces y sombríos venenos los tomaron del cuerpo y de la tierra!
De su miseria querían escapar, y las estrellas les parecían demasiado lejanas. Entonces suspiraron: «¡Oh, si hubiese caminos celestes para deslizarse furtivamente en otro ser y en otra felicidad!» - ¡entonces se inventaron sus caminos furtivos y sus pequeños brebajes de sangre!.
Entonces estos ingratos se imaginaron estar sustraídos a su cuerpo y a esta tierra. Sin embargo, ¿a quién debían las convulsiones y delicias de su éxtasis? A su cuerpo y a esta tierra.
Indulgente es Zaratustra con los enfermos. En verdad, no se enoja con sus especies de consuelo y de ingratitud. ¡Que se transformen en convalecientes y en superadores, y que se creen un cuerpo superior!
Tampoco se enoja Zaratustra con el convaleciente si éste mira con delicadeza hacia su ilusión y a medianoche se desliza furtivamente en torno a la tumba de su dios: mas enfermedad y cuerpo enfermo continúan siendo para mí también sus lágrimas.
Mucho pueblo enfermo ha habido siempre entre quienes poetizan y tienen la manía de los dioses; odian con furia al hombre del conocimiento y a aquella virtud, la más joven de todas, que se llama: honestidad.
Vuelven siempre la vista hacia tiempos oscuros: entonces, ciertamente, ilusión y fe eran cosas distintas; el delirio de la razón era semejanza con Dios, y la duda era pecado.
Demasiado bien conozco a estos hombres semejantes a Dios: quieren que se crea en ellos, y que la duda sea pecado. Demasiado bien sé igualmente qué es aquello en lo que más creen ellos mismos.
En verdad, no en trasmundos ni en gotas de sangre redentora: sino que es en el cuerpo en lo que más creen, y su propio cuerpo es para ellos su cosa en sí.
Pero cosa enfermiza es para ellos el cuerpo: y con gusto escaparían de él. Por eso escuchan a los predicadores de la muerte, y ellos mismos predican trasmundos.
Es mejor que oigáis, hermanos míos, la voz del cuerpo sano: es ésta una voz más honesta y más pura.
Con más honestidad y con más pureza habla el cuerpo sano, el cuerpo perfecto y cuadrado: y habla del sentido de la tierra.
Así habló Zaratustra.