Zaratustra

De los transmundanos, Nietzsche

(http://insensatesa.blogspot.com.es/2013/04/capitol-de-los-transmundanos.html)

Aquest text és titulat De los trasmundanos, i és inclòs a l’obra Així parlà Zaratustra, del filòsof alemany Friederich Nietzsche. Aquest capítol tracta, com correspon a la primera part de l’obra, de la “mort de Déu”, en aquest cas, de com superà Zaratustra la seva flaquesa quan va crear ell el seu propi déu.

Primerament cal mencionar la paraula “trasmundano” del títol. Un transmundà és “aquell que està fora del món”. Prové de la paraula alemanya Hinterwäldler, que significa “el que habita a Hinterwald”, que és la part de darrere del bosc. En aquest context, aquesta paraula s’ha interpretat com “troglodita” o “home inculte”, és a dir, un metafísic (persona que estudia la filosofia que tracta de l’ésser en tant que ésser, i de les seves propietats, principis i causes primeres).

El text dóna inici amb Zaratustra explicant la seva flaquesa quan, temps enrere, ell creia en un déu, és a dir, fixava els ulls més enllà de l’home. Des d’aquell punt de vista, el món li semblava “obra de un dios sufriente y atormentado”, així com també un somni. El món començà a ser per a ell una cosa il·lusòria, embellida per un hipotètic ésser que estava insatisfet amb la seva pròpia creació: “Sueño me parecía entonces el mundo, e invención poètica de un dios; humo coloreado ante los ojos de un ser divinamente insatisfecho”. Aquest “humo coloreado” ho canvia tot. El fum sol ser una substància fosca, lletja, però Nietzsche afegeix el terme “coloreado”, pel que es pot dir que el món ha estat embellit per aquest ésser superior que no té prou amb el món que ha creat, per això està insatisfet.

Prosseguint amb la descripció del món, a Zaratustra li sembla una imperfecció irresoluble i una copia mediocre (“Este mundo, eternamente imperfecto, imagen, e imagen imperfecta, de una contradicción eterna”). Tot això que està dient Zaratustra és com una cadena:

1.   El creador insatisfet vol evadir-se (d’aquesta insatisfacció) i crea el món à “El creador quiso apartar la vista de sí mismo, - entonces creó el mundo”.

2.   Aquest món que crea el fa de manera que el satisfaci, pel que es pot dir que l’embelleix. Aquest embelliment és el “humo coloreado”.

3.   Aquest “humo coloreado” és conformat per les contradiccions que satisfan el creador à “Bien y mal, y placer y dolor, y yo y tú – humo coloreado me parecía todo eso ante ojos creadores”.

L’explicació d’aquesta pròpia mentirà del déu creador la justifica Zaratustra dient: “Ebrio placer es, para quien sufre, apartar la vista de su sufrimiento y perderse a sí mismo”. Es pot dir llavors que aquest déu que s’ha considerat sempre perfecte és tan sols un patidor que desitja fugir d’aquest dolor causat per la insatisfacció d’una creació pobra, per la qual cosa vol distanciar-se d’aquesta realitat i es crea una visió. De la mateixa manera justifica també Zaratustra la creació del seu déu: “¡ese dios que yo creé era obra humana y demencia humana, como todos los dioses!”. Aquell déu no era pas diví ni superior, sinó que era simplement l’evasió del propi home, era un fragment d’ell. Introdueix Zaratustra en aquesta explicació el concepte de la cendra, ja introduït al pròleg del llibre: “de mi propia ceniza y de mi propia brasa surgió ese fantasma”. Aquesta cendra es refereix als falsos ideals juvenils.

S’explica seguidament com va superar Zaratustra la seva demència. Va fugir d’aquell déu tot desfent-se de les seves cendres (se les va endur a la muntanya, tal i com és dit al pròleg). Cal dir en aquest punt del text que Zaratustra pronuncia aquest discurs pels transmundans: “así hablo yo a los trasmundanos”. Diu llavors que la creació d’un altre món és resultat del breu moment de felicitat que proporciona la demència. L’origen d’això no és pas l’ànima, sinó el cos. És quan el cos es vol separar de la terra que vol anar més enllà de l’home (“fue el cuerpo el que desesperó de la tierra”). Quan això té lloc, el cos vol despendre’s de tot, fins i tot dels límits del món (“últimas paredes”) i anar a aquell món superior en el qual troba el déu: “Y entonces quiso meter la cabeza a través de las últimas paredes, y no sólo la cabeza, -quiso pasar a ‘aquel mundo’ ”. Descriu Zaratustra aquell hipotètic món superior de la següent manera: “aquel inhumano mundo deshumanizado, que es una nada celeste”.

Es tracta seguidament la qüestió del Jo. Tota existència és de difícil demostració, excepte aquella que és òbvia (“¿No es acaso la más extravagante de todas las cosas la mejor demostrada?”). El Jo és la mesura de totes les coses i és posseïdor de la major virtut: la honestedat. Aquesta honestedat el permet conèixer i aprendre, coses que aporta a la terra. A Zaratustra el seu Jo li ha ensenyat una cosa que ell transmet en el seu discurs: “¡a dejar de esconder la cabeza en la arena de las cosas celestes!”. Cap déu crea el món, sinó que el món és creat per cada Jo, ja que el Jo permet allunyar-se de qualsevol invenció divina. Tot i això, Zaratustra no desprecia a aquells als quals ell anomena “malalts” (són els creadors de móns irreals), sinó que els anima a recuperar les seves forces per marxar d’aquell món il·lusori.

Pel que fa la comparació d’aquest text, la idea del que Zaraustra anomena “el imperfecto creador”, és a dir, del déu insatisfet, és resultat de la influència de Schopenhauer i Wagner durant la primera època de Nietzsche. També mostra al final del capítol certa influència de Kant en el següent paràgraf: “En verdad, no en trasmundos ni en gotes de sangre redemptora: sinó que es en el cuerpo en lo que más creen [los hombres semejantes a Dios], y su propio cuerpo es para ellos su cosa en sí”. Aquesta “cosa en sí” és un terme que prové de Kant i contra el qual polemitza Nietzsche en nombroses ocasions. D’ell es deriva l’expressió pròpia de l’idealisme alemany “en sí y para sí” (an sich und für sich). En la quarta part de l’obra, en el capítol La ofrenda de la miel, Zaratustra es riurà d’aquesta expressió tot parlant de “en mí y para mí”. Per últim, aquest capítol, i en concret la frase: “De su miseria querían escapar, y las estrellas les parecían demasiado lejanas”, em recordà a un vers d’un famós soliloqui escrit per Calderón de la Barca (1600-1681) a La vida es sueño. El vers del soliloqui, pronunciat pel protagonista de l’obra, Segismundo, diu: “sueña el pobre que padece su miseria y su pobreza”. Tot i la diferència entre ambues concepcions, (Calderón diu que tota la vida és somni, una il·lusió, mentre que Nietzsche diu que la il·lusió és déu) es pot dir que tots dos autors relacionen els pobres amb el patiment, sentiment que els duu a refugiar-se a un món paral·lel i irreal.

Llibertat, John Stuart Mill

Sobre les opinions, John Stuart Mill

Aquest text pertany al llibre Sobre la llibertat, l’autor del qual és el filòsof liberalista del segle XIX John Stuart Mill.

El fragment tracta sobre l’efecte de l’opinió de la majoria en l’opinió personal i, alhora es qüestiona també la validesa d’aquesta pel fet de tenir un major nombre de defensors.

Primerament es tracta el que Mill anomena la “conducta purament personal”, és a dir, la manera en la qual cada persona es decideix comportar segons els seus principis i fent ús de la seva llibertat sempre i quan no ultrapassi la llibertat dels altres. La intervenció de la col·lectivitat en aquesta conducta diu el text que “és molt probable que [quan intervingui] ho faci malament i fora de lloc”. Amb això es vol defensar que sobre l’actitud personal tan sols decideix el propi Jo, ja que cap opinió forastera podria actuar plenament d’acord amb els principis morals d’algú, i, a més a més, es limitaria la llibertat de la persona.

Pel que fa la “moralitat social” mencionada al text, mostra clares diferències envers l’anterior. La base de l’ètica social de Mill es basa en la constatació empírica que la naturalesa de l’home és social i no individual, motiu pel qual aquesta “moralitat social” no és més que la ferma defensa de la població d’uns interessos comuns, com diu el text: “el públic no fa més que jutjar els seus propis interessos”. Tot i això, no tota la població estarà d’acord amb aquests interessos, per la qual cosa es retorna a la regla de la majoria, o el que en el text es refereix com a “opinió pública”, de la qual diu Mill “opinió pública significa, en el millor dels casos, l’opinió d’uns quants sobre el que és bo o dolent per a altres”. Aquestes directrius tan sols acaben imposant opinions que ofeguen les veus de la minoria: “el públic, passant per alt amb la més perfecta indiferència el plaer o la conveniència d’aquella la conducta dels quals es censura, només considera la seva pròpia preferència”. Per últim, aquesta part de la població, tot i estar defensant la seva opinió, pren, com diu el text, “com una ofensa contra elles qualsevol conducta que els desplau”, motiu pel qual Mill finalitza amb l’exemple del lladre i l’innocent, cadascun dels quals té els seus propis drets i les seves pròpies preferències sense tenir en compte el valor moral de les accions de cada un d’ells.

Crítica a la teoria de Kant

Pensament kantià

Deia Kant que l’ésser humà “és una raó finita en oposició a la raó infinita”. Aquesta raó infinita, la qual podria ser identificada amb Déu, no pertany al món que dóna un coneixement vàlid i universal, és a dir, a les matemàtiques ni a la física. Aquestes dues ciències són les que donen un coneixement vàlid. Així, la Metafísica, pel fet de no donar respostes calculades, és tan sols un conjunt de preguntes sense resposta.

Tot i això, Kant estableix que s’ha d’arribar a un coneixement “a priori”, és a dir, independent de l’experiència. El cas és, però, que allò que nosaltres podem viure i experimentar probablement no ho podem analitzar matemàticament, per la qual cosa es tornaria a parlar de conceptes transmundans.  Tot i això, Kant supera aquest obstacle dient que aquest coneixement “a priori” no s’hauria de buscar en els objectes, sinó que s’hauria de buscar a partir del Jo, i és que cal anar més enllà de les matemàtiques i la física i no encallar-se en els límits superficials de l’abric científic de la humanitat.

D’altra banda, Kant tracta també el tema dels absoluts, un dels quals és Déu. El problema d’aquests absoluts és que tan sols fan referència a allò pensat, i conseqüentment, a allò que no es pot conèixer. Però, prosseguint amb Déu, aquest és un absolut que permet distingir el bé del mal, conceptes que no es podrien separar matemàticament, perquè hi ha universos dins l’ésser que la ciència no pot explicar. Paul Feyerabend deia una cosa semblant, i és que la complexitat humana no pot ser explicable a partir de regles metodològiques. Tot i que ell posava la ciència a la mateixa alçada que el vudú, fet que ja se’n va a un extrem, sí que era capaç de veure la profunditat que caracteritza l’home. Però Kant tampoc s’encallava en la ciència, perquè una de les antinòmies de la raó pura deia que els fenòmens del món no es poden explicar només per les lleis de la natura, sinó que cal la llibertat.

D’altra banda, en els anteriorment mencionats conceptes del bé i del mal, Kant no els intenta definir ni analitzar mitjançant les matemàtiques ni la física, sinó que aquests els aplica a la moral, i és que tota persona en sanes condicions ha de fer, com bé diu el refrany, el que vol que li facin a ella. De la mateixa manera, cal tractar als altres com un fi, no com un mitjà, és a dir, que l’objectiu de tot home hauria de ser fer el seu camí de manera que al final es arribi a l’interior dels altres, no pas utilitzar els altres per arribar a un altre fi, ja sigui un fi material o la mateixa felicitat.

Per últim, Kant s’atura també en la llibertat humana, la immortalitat de l’ànima. Ambdues qüestions probablement mai podran ser resoltes. Però què seria de la vida humana sense el somni de la llibertat i la il·lusió de l’existència eterna?