Qui sóc jo?
Els atomistes deien que estem formats d'àtoms. De fet, Demòcrit identificava l'ànima com alè, com a vida que s'identifica en cada exhalació amb el cosmos. A mi m'agradaria pensar que soc més que un conjunt d'àtoms.
Una de les més famoses frases de William Shakespeare, que es troba a l'obra de Hamlet, diu: "To be or not to be?". Molt probablement, tot és. El paper és blanc, la guerra és destrucció, el Sol és lluent. Les coses abstractes també són. Fins i tot aquelles coses que pensem que no són, són: "El buit és el no ésser", deia Demòcrit. Si el buit no fos res, restaria en la nostra ignorància, no haguéssim sabut mai de la seva existència, però no és el cas. Llavors ens preguntaríem: Com pot ser una cosa que nosaltres pensem que no és? De la mateixa manera, què puc ser jo si no tan sols un conjunt d'àtoms?
Molt probablement tenim una segona dimensió fora de la realitat tàctil. Els empiristes afirmaven que som un conjunt de sensacions. Jo no puc ser tan sols un conjunt d'àtoms, perquè si així fos, seria un ésser mecanitzat, i això refutaria les teories liberalistes, ja que estaria eternament condicionada per les lleis de la naturalesa humana.
Jo sóc un microcosmos perquè, sí, estic formada d'àtoms, però alhora estic formada d'enuigs, decepcions, satisfaccions, esperances, somnis... I tot això no ho pot explicar la ciència, sinó aquella segona dimensió nostra. L'ésser humà és un conjunt complex, i aquest conjunt és format per la personalitat. Som un projecte en construcció que mai podrà ser finalitzat, perquè dia rere dia es descobreixen noves coses sobre un mateix.
L'escriptor Eduardo Galeano digué: "Los científicos dicen que estamos hechos de átomos, pero a mí un pajarito me dijo que estamos hechos de historias". Pel que a mi respecta, jo estic formada de pensaments amagats, respecto la introspecció i la solitud com dos tresors que no tothom sap valorar; sóc molt de mi mateixa. Estic formada de literatura, cançons indies, petits moments que sempre queden a la memòria, perquè la felicitat no existeix, sinó tan sols els moments feliços, i és en aquest moment en el qual apareix el Tu, perquè el Tu forma també part del Jo. Es diu que prenem consciència de petits quan aprenem a dir Tu. En un conte de Jorge Bucay anomenat "Cuento sin u", es diu a l'epíleg:
" Escribiendo sin 'u' puedo hablar hasta de mi cansancio, de lo mío, del yo, de lo que tengo, de lo que me pertenece... Hasta puedo escribir de él, de ellos y de los demás. Pero sin 'u' no puedo hablar de ustedes, del tú, de lo vuestro. No puedo hablar de lo suyo, de lo tuyo, ni siquiera de lo nuestro. Así me pasa... A veces pierdo la 'u' y dejo de poder hablarte, pensarte, amarte, decirte. Sin 'u', yo me quedo pero tú desapareces... Y sin poder nombrarte, ¿cómo podría disfrutarte? "
Com he dit abans, la solitud és un regal que no tots valoren, però un abús d'aquesta suposaria aïllament, i, seguidament, pèrdua de la identitat, perquè aquesta també la formen els altres. Es pot dir llavors que nosaltres som el conjunt de la nostra vida, la nostra identitat la conformen tant la nostra experiència com la nostra raó, però la segona persona i el plural hi juguen un gran paper.
"Como en el cuento... si tú no existes me condeno a ver lo peor de mí mismo reflejándose eternamente en el mismo, mismísimo estúpido espejo."
