De los transmundanos, Nietzsche
Aquest text és
titulat De los trasmundanos, i és
inclòs a l’obra Així parlà Zaratustra,
del filòsof alemany Friederich Nietzsche. Aquest capítol tracta, com correspon
a la primera part de l’obra, de la “mort de Déu”, en aquest cas, de com superà
Zaratustra la seva flaquesa quan va crear ell el seu propi déu.
Primerament
cal mencionar la paraula “trasmundano” del títol. Un transmundà és “aquell que
està fora del món”. Prové de la paraula alemanya Hinterwäldler, que significa “el que habita a Hinterwald”, que és la part de darrere del bosc. En aquest context,
aquesta paraula s’ha interpretat com “troglodita” o “home inculte”, és a dir,
un metafísic (persona que estudia la filosofia que tracta de l’ésser en tant
que ésser, i de les seves propietats, principis i causes primeres).
El text dóna
inici amb Zaratustra explicant la seva flaquesa quan, temps enrere, ell creia
en un déu, és a dir, fixava els ulls més enllà de l’home. Des d’aquell punt de
vista, el món li semblava “obra de un
dios sufriente y atormentado”, així com també un somni. El món començà a
ser per a ell una cosa il·lusòria, embellida per un hipotètic ésser que estava
insatisfet amb la seva pròpia creació: “Sueño
me parecía entonces el mundo, e invención poètica de un dios; humo coloreado
ante los ojos de un ser divinamente insatisfecho”. Aquest “humo coloreado”
ho canvia tot. El fum sol ser una substància fosca, lletja, però Nietzsche
afegeix el terme “coloreado”, pel que es pot dir que el món ha estat embellit
per aquest ésser superior que no té prou amb el món que ha creat, per això està
insatisfet.
Prosseguint
amb la descripció del món, a Zaratustra li sembla una imperfecció irresoluble i
una copia mediocre (“Este mundo,
eternamente imperfecto, imagen, e imagen imperfecta, de una contradicción
eterna”). Tot això que està dient Zaratustra és com una cadena:
1.
El
creador insatisfet vol evadir-se (d’aquesta insatisfacció) i crea el món à “El
creador quiso apartar la vista de sí mismo, - entonces creó el mundo”.
2.
Aquest
món que crea el fa de manera que el satisfaci, pel que es pot dir que
l’embelleix. Aquest embelliment és el “humo coloreado”.
3.
Aquest
“humo coloreado” és conformat per les contradiccions que satisfan el creador à “Bien y
mal, y placer y dolor, y yo y tú – humo coloreado me parecía todo eso ante ojos
creadores”.
L’explicació
d’aquesta pròpia mentirà del déu creador la justifica Zaratustra dient: “Ebrio placer es, para quien sufre, apartar
la vista de su sufrimiento y perderse a sí mismo”. Es pot dir llavors que
aquest déu que s’ha considerat sempre perfecte és tan sols un patidor que
desitja fugir d’aquest dolor causat per la insatisfacció d’una creació pobra,
per la qual cosa vol distanciar-se d’aquesta realitat i es crea una visió. De
la mateixa manera justifica també Zaratustra la creació del seu déu: “¡ese dios que yo creé era obra humana y demencia
humana, como todos los dioses!”. Aquell déu no era pas diví ni superior,
sinó que era simplement l’evasió del propi home, era un fragment d’ell.
Introdueix Zaratustra en aquesta explicació el concepte de la cendra, ja
introduït al pròleg del llibre: “de mi
propia ceniza y de mi propia brasa surgió ese fantasma”. Aquesta cendra es
refereix als falsos ideals juvenils.
S’explica
seguidament com va superar Zaratustra la seva demència. Va fugir d’aquell déu
tot desfent-se de les seves cendres (se les va endur a la muntanya, tal i com
és dit al pròleg). Cal dir en aquest punt del text que Zaratustra pronuncia
aquest discurs pels transmundans: “así
hablo yo a los trasmundanos”. Diu llavors que la creació d’un altre món és
resultat del breu moment de felicitat que proporciona la demència. L’origen
d’això no és pas l’ànima, sinó el cos.
És quan
el cos es vol separar de la terra que vol anar més enllà de l’home (“fue el cuerpo el que desesperó de la tierra”).
Quan això té lloc, el cos vol despendre’s de tot, fins i tot dels límits del
món (“últimas paredes”) i anar a aquell món superior en el qual troba el déu: “Y entonces quiso meter la cabeza a través de
las últimas paredes, y no sólo la cabeza, -quiso pasar a ‘aquel mundo’ ”.
Descriu Zaratustra aquell hipotètic món superior de la següent manera: “aquel inhumano mundo deshumanizado, que es
una nada celeste”.
Es tracta seguidament la
qüestió del Jo. Tota existència és de difícil demostració, excepte aquella que
és òbvia (“¿No es acaso la más
extravagante de todas las cosas la mejor demostrada?”). El Jo és la mesura
de totes les coses i és posseïdor de la major virtut: la honestedat. Aquesta
honestedat el permet conèixer i aprendre, coses que aporta a la terra. A
Zaratustra el seu Jo li ha ensenyat una cosa que ell transmet en el seu
discurs: “¡a dejar de esconder la cabeza
en la arena de las cosas celestes!”. Cap déu crea el món, sinó que el món
és creat per cada Jo, ja que el Jo permet allunyar-se de qualsevol invenció divina.
Tot i això, Zaratustra no desprecia a aquells als quals ell anomena “malalts”
(són els creadors de móns irreals), sinó que els anima a recuperar les seves
forces per marxar d’aquell món il·lusori.
Pel que fa la comparació
d’aquest text, la idea del que Zaraustra anomena “el imperfecto creador”, és a
dir, del déu insatisfet, és resultat de la influència de Schopenhauer i Wagner
durant la primera època de Nietzsche. També mostra al final del capítol certa
influència de Kant en el següent paràgraf: “En
verdad, no en trasmundos ni en gotes de sangre redemptora: sinó que es en el
cuerpo en lo que más creen [los hombres semejantes a Dios], y su propio cuerpo es para ellos su cosa en
sí”. Aquesta “cosa en sí” és un terme que prové de Kant i contra el qual polemitza
Nietzsche en nombroses ocasions. D’ell es deriva l’expressió pròpia de
l’idealisme alemany “en sí y para sí”
(an sich und für sich). En la quarta
part de l’obra, en el capítol La ofrenda
de la miel, Zaratustra es riurà d’aquesta expressió tot parlant de “en mí y para mí”. Per últim, aquest
capítol, i en concret la frase: “De su miseria
querían escapar, y las estrellas les parecían demasiado lejanas”, em
recordà a un vers d’un famós soliloqui escrit per Calderón de la Barca
(1600-1681) a La vida es sueño. El
vers del soliloqui, pronunciat pel protagonista de l’obra, Segismundo, diu: “sueña el pobre que padece su miseria y su
pobreza”. Tot i la diferència entre ambues concepcions, (Calderón diu que
tota la vida és somni, una il·lusió, mentre que Nietzsche diu que la il·lusió
és déu) es pot dir que tots dos autors relacionen els pobres amb el patiment,
sentiment que els duu a refugiar-se a un món paral·lel i irreal.
