Epicureisme

Carta a Meneceu, Epicur

Aquest text d’Epicur, intel·lectual representatiu de la tendència de l’epicureisme, tracta diversos temes centrals de la seva filosofia com són el fet de filosofar, amb el qual s’assoleix la felicitat, les pors de l’ésser humà i, sobretot, la por suprema, que és la mort, el futur, els desitjos, tant naturals com vans, la no proporcionalitat dels plaers, els quals són la finalitat de la vida, i el seny, el qual és origen de tota virtut.

El text dóna inici amb la qüestió sobre l’edat correcta per a filosofar, que no és cap concreta, ja que per assolir la plenitud de l’ànima mai és massa d’hora ni massa tard. Com diu el text, el vell ha de filosofar per gaudir d’una ànima jove en esperit, i el jove ha de filosofar per adquirir saviesa i felicitat, ja que aquesta és la clau de la vida.

Contràriament al plaer, el qual és tractat més endavant, s’hi troben les pors de l’ésser humà, que es comptabilitzen en tres: el destí, els déus i la mort. Mencionant primer els déus, són els éssers dels quals provenen el major bé i el major mal. Tot i això, el text diu: “Els déus només accepten i es fan estimar pels seus semblants, i consideren estrany tot allò que no és de la mateixa mena”, és a dir, no se’ls ha de témer perquè no intervenen en els afers dels humans. Pel que fa la mort, és la que causa el terror més gran que experimenta l’ésser. Tot i això, Epicur defensava que no se l’ha de témer, ja que realment la mort és sols una abstracció l’existència de la qual no pot ser completament afirmada per ningú, ja que veritablement ningú l’experimenta. Això és degut a que tan sols existeixen dos conceptes, que són la vida i la mort, no hi ha pas intermedi. Quan som vius la mort no hi és, i quan som morts no la notem perquè ja ha desaparegut, per tant, i tal com diu el text: “La mort no és real ni per als vius ni per als morts”. Pel que fa el savi envers aquesta situació, ni rebutja la vida ni tem a la mort, no adopta la posició antitètica dels éssers humans.

Un altre punt rellevant dins el fragment són els desitjos. Aquests són dividit en naturals i vans, i dins dels naturals s’hi troben els necessaris i els irrellevants. Aquests desitjos necessaris permeten la tranquil·litat de l’ànima i el benestar del cos, que duen a la felicitat, la qual, alhora, és la finalitat de tot ésser. Contràriament a les abans mencionades pors, s’hi troba el plaer, tret fonamental de l’epicureisme. Aquest és font de tota vida i és inclassificable, ja que tots els plaers proporcionen felicitat. Com diu el text: “El plaer és l’única finalitat”, per tant evita el dolor i provoca la tranquil·litat de l’ànima. Tot i això, aquest plaer és regit o hi participa el seny, el qual dóna origen a altres virtuts, les quals tenen la mateixa natura que una vida de felicitat, com es diu a l’oració: “Les virtuts són connaturals a la vida feliç, i el fet de viure feliçment va sempre acompanyat de la virtut”. A més a més, tota vida feliç i, per tant, de plaer, conté a la vegada, seny, bellesa i justícia.

Per últim, aquesta posició corporalista d’Epicur i els plaers contraresta amb la teoria de Plató, filòsof que donava més importància a l’ànima i les idees que no pas al cos, ja que aquest, pel fet de ser matèria, és un caos abans de l’arribada del Demiürg. Epicur defensa la importància del cos com a fonament de la nostra existència, és la veritable mesura de les coses, mentre que Plató defensava l’existència incorpòria, material i eterna de l’ànima.

La virtut d'Aristòtil

Ètica a Nicòmac, Aristòtil

Aquest text pertanyent a l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil tracta la virtut com a mitjà per arribar a la felicitat, que és el Bé suprem, així com també el terme mitjà de totes les coses divisibles, el qual ha de ser escollit per sobre dels altres dos extrems.

El fragment dóna inici amb la definició del terme mitjà de totes les coses. Aquest terme només pot ser trobat en aquelles coses que es puguin dividir. Tot allò divisible ho és en tres parts, a les quals Aristòtil anomena defecte i excés en cas dels extrems, i el terme mitjà entre ambdós, com s’observa quan diu: “allò que és igual, és un terme mitjà entre l’excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d’una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d’ambdós extrems”. És aquest últim terme el que a de ser escollit. Tot i això, i com diu el text, no és el terme el que ha de ser escollit, sinó aquell que s’apropa més a l’individu, ja que els extrems de les coses no són les mateixes per a tothom.

És a partir d’aquest moment que és introduït el concepte de virtut. La virtut és un hàbit adquirit voluntàriament i desenvolupat a través dels actes bons. És d’acord a la vida contemplativa, la qual, a la vegada, forma la felicitat. A l’ètica d’Aristòtil, aquesta felicitat és identificada amb el Bé suprem, que és el fil conductor de la seva obra, i, per tant, és el fi de tot individu, és a dir, allò en vista al qual actuem. Aquesta virtut és identificada també amb l’anteriorment nomenat terme mitjà, com diu l’oració: “si la virtut –com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà”. A partir d’aquest concepte s’extreu que tan sols a partir d’aquest terme mitjà es pot arribar al Bé suprem, ja que a aquest s’hi arriba mitjançant la virtut i la virtut és el terme mitjà.

L’ètica d’Aristòtil és comparable amb la de Plató degut al vincle que tenen en el concepte del Bé. L’ètica platònica, a l’igual que l’aristotèlica, intenta arribar al Bé, el qual és donat per la felicitat facilitada per la virtut. Aquest Bé és la contemplació de les idees, per tant, és un Bé suprem. Ambdós filòsofs afirmen, per tant, que la virtut és un mitjà per arribar al concepte màxim, que és el fi en cas d’Aristòtil i les idees en cas de Plató.

La causa final d'Aristòtil

El Primer Motor Immòbil d’Aristòtil

Aquest text pertanyent a la Metafísica d’Aristòtil tracta el primer motor immòbil, en el qual té lloc i dóna inici a l’etern moviment dels éssers.

Aquest primer motor apareix degut a dos factors, que són l’incessable moviment i la responsabilitat d’un ésser a fer que un altre es mogui. Com es diu a la primera línia del text, aquest principi és la causa final, en ella comença i acaba el moviment. Neix com a objecte de l’amor, com a desitjat. Els éssers als quals mou poden patir modificacions, així que no són immòbils ni, per tant, eterns. Els éssers moguts estan sotmesos a canvi. D’altra banda, el primer motor immòbil no pot canviar, ha de ser com és, ser immutable, com és mostrat a l’oració que diu: “Però ja que existeix un motor immòbil en si mateix i en acte, aquest ésser no pot ser de cap manera distint a com és”.

El primer motor és completa i absolutament necessari. És per això que no pot canviar, ja que si canviés voldria dir que està sotmès al canvi donat pel moviment, i si es mogués no seria immutable i, per tant, ja no seria el primer motor. La Metafísica i la Física d’Aristòtil tenen com a un dels seus objectius trobar el principi del moviment, el qual representa el bé, tal i com es diu a la següent oració: “El primer motor és un ésser necessari, i com a necessari, és el bé, i així és el principi de moviment”. Seguidament s’esmenta la durada de l’ésser sotmès a canvi, que és òbviament un període curt. En canvi, el primer motor gaudeix de l’eternitat, ja que està en acte, no en potència, ja que si estigués en potència estaria també sotmès al moviment.

Aquest concepte del primer motor podria assimilar-se amb el Demiürg de Plató. Tot i que el Demiürg és una causa ordenadora i el primer motor és un principi, els dos tenen en ells el poder sobre els éssers. Tot el que neix ho fa a partir d’ambdós principis, un degut a l’organització i l’altre degut al moviment. Així mateix, tots dos són únics, eterns i perfectes, i d’ells en neix tot, ja que és impossible que el que és pugui ésser sense causa.

Impossibilitat del món de les idees, Aristòtil

Metafísica, Aristòtil

Aquest text pertanyent a la Metafísica d’Aristòtil tracta la crítica a la teoria de les idees, formulada per Plató i que té certa arrel en la filosofia d’Heràclit. Aristòtil rebutja el flux constant de les coses i la separació completa d’allò sensible d’allò intel·ligible.

Pel que fa la teoria d’Heràclit, defensa un monisme dinàmic en el qual el món és un constant flux. El foc és la causa ordenadora de les coses, i correspondria al Demiürg de Plató, a més a més, el món no és només allò real, sinó que és també el joc dels oposats, es duu a terme una harmonia de contraris. Segons aquesta teoria, Aristòtil afirma que en cas que fos certa, a més a més de tot allò sensible hi hauria d’haver també altres coses que siguin immutables i eternes.

Seguidament anomena a Sòcrates, mestre de Plató. Sòcrates deia que es podia arribar a la veritat, però tan sols a través d’un coneixement universal i no relatiu. A través d’aquest coneixement s’establirien els conceptes universals, els quals són lligats al món sensible, com es diu a l’oració que esmenta: “Sòcrates, però, no donava existència separada ni als universals ni a les definicions”. Tot i això, Aristòtil prossegueix amb la crítica a Plató i Heràclit tot dient que, contràriament a Sòcrates, ells varen separar aquells dos conceptes i van introduir el concepte d’idees. Un dels eixos centrals de la teoria platònica apareix esmentat a l’oració que diu: “se’ls va acudir que hi ha idees de totes les coses que es diuen de manera universal”, és a dir, que les coses participen de les idees i les idees estan presents a les coses. Això Aristòtil ho refuta mitjançant un exemple de multiplicitat, que segons ell és el que feia Plató. D’aquesta manera, el critica dient que ell tan sols duplicava les realitats, acció que no respon pas a l’explicació de les coses.

Aristòtil finalitza el fragment amb la conclusió de la teoria de Plató, en la qual hi ha més idees que objectes sensibles. Les causes d’aquests objectes sensibles eren buscades en el pas que regia el Demiürg, és a dir, entre els límits del món sensible i del món intel·ligible.

Biografia i introducció a la teoria d'Aristòtil

La Dialèctica de Plató

República XIV, Plató

Aquest és un text de la República en què és donat un diàleg entre Sòcrates i Glaucó.

Els versos tracten principalment la dialèctica, la qual és mostrada com la màxima disciplina que permet arribar al bé, i per una altra banda es tracten els graus del coneixement, els quals estan dividits i subdividits fins a arribar al coneixement.

 

Ja des de l’inici es troba el concepte de dialèctica, la ciència suprema que distingeix entre les diferents idees. Mitjançant la dialèctica es pot revocar la reminiscència i conèixer la realitat, però tot a través del coneixement.

Les coses es distingeixen després d’haver passat un procés de reconeixement en el qual s’estableixen certs graus. El primer d’ells, com diu Sòcrates, és el coneixement, seguit del pensament, la creença i per últim la imaginació. Aquests quatre graus són subdivisions de dos blocs: la intel·ligència i la opinió. Com es diu al text, “la opinió es refereix a la generació i la intel·ligència a l’essència”. És a dir, la opinió es refereix al món de les coses sensibles i particulars i la intel·ligència es referiria a la ciència, la qual duu cap al món de les idees.

Un cop superats aquests graus pot arribar-se a la idea de bé. El bé és la idea major, a la qual s’ha de poder arribar aïllada de les altres i mitjançant l’essència de les coses, no l’aparença. Sòcrates diu en el text que en cas que algú sigui capaç d’arribar al bé sense haver fet aquest procés, hi haurà arribat mitjançant la opinió i, per tant, a través de tot allò sensible, no de les idees.

La dialèctica és relacionada amb el següent grau per arribar al coneixement de les idees de Plató, el qual és a la vegada relacionat amb el concepte d’amor d’Empèdocles. Empèdocles defensava un món regit per l’amor i l’odi, entre els quals el primer era el màxim valor, que equivaldria al bé. Mitjançant aquest concepte es pot arribar a la bellesa i contemplar-la.

Justícia Platònica

La República, IV - Plató

Aquest és un fragment de La República, obra de l’etapa dels diàlegs dogmàtics corresponents a la maduresa de Plató.

El text es centra en l’idea de Justícia, virtut sobre la qual s’expressen diverses qüestions per tal de definir-ne el concepte.

En un primer fragment del text s’hi situarien les qüestions que envolten la conversa que té Plató. La primera oració diu: “Un home serà just si observa el principi que hem exposat tantes vegades.” La Justícia és un valor que condueix a la virtut global, la qual permetria accedir a les idees. El principi del que es parla en l’oració és la Justícia, la qual, si és observada, farà just a l’home. La pregunta següent de si hi ha alguna cosa que deformi aquesta virtut a la nostra vista, és resposta mitjançant un exemple que conduiria a la segona divisió del text.

L’exemple exposat confia una certa quantitat de diners a un home que seria l’ideal de Justícia, per tant, no se’ls quedaria. Plató hi respon: “No estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris o traïcions [...]?.” Amb això es diria que aquell home que segueixi el valor de la Justícia s’allunyarà del mal i estarà prop del Bé, el qual és la màxima virtut que condueix cap a la desitjada felicitat. El fet que aquest home s’allunyi de cometre accions dolentes és degut a que cada part de la seva ànima fa allò que li pertoca, com estableix Plató a la seva teoria. Hi ha un equilibri que regeix el cos, i aquest equilibri és invariable per a tothom, cadascú fa el que li pertoca, com es mostra a l’exemple de “governar i obeir”. Amb aquest exemple s’estableix la causa de la Justícia, que és tan sols l’equilibri, res més.

L’últim fragment que es destacaria en text seria l’exemple de les professions. En el text es diu: “El qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui és constructor, construccions, i així tots els altres”. Aquesta norma s’aplica en tots els sectors i aspectes, tant si es tracta del pontífex de Roma, com d’un llenyataire o de qualsevol altra persona.

Així doncs el text es conclouria amb l’última oració del text: “La justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior de l’home, sinó a la interior sobre si mateix”. Amb això es diria que la Justícia és interna, ja que és possible gràcies a un equilibri de l’ànima, sense el qual seria impossible viure en una realitat fermament justa.

Aquesta concepció de la Justícia de Plató es relaciona amb l’intel·lectualisme moral de Sòcrates. Aquesta teoria diu que l’experiència moral es basa en el coneixement del Bé, el qual, mitjançant també el coneixement de la Justícia, permet arribar a aquests dos conceptes. Per a Sòcrates, que tenia una visió aristocràtica de la societat, el poder havia de recaure sobre els poderosos, fet que es relacionaria amb la divisió equilibrada de l’ànima per part de Plató.

República

Episteme i Doxa, Plató

Aquest fragment forma part del llibre República, obra de l’etapa de diàlegs crítics corresponent a la maduresa de Plató.

El text gira entorn dos conceptes centrals, que són la ciència (també anomenada episteme) i l’opinió o doxa. La ciència es basa en el món de les idees, mentre que el segon terme fa referència a les coses sensibles i particulars.

El fragment comença amb la pregunta de qui són els filòsofs. Davant aquesta qüestió Plató afirma que un filòsof és aquell que desitja arribar a la veritat, és a dir, que estima el saber. Això és comparat amb aquells que són víctimes dels seus sentits i que es troben sempre en el món de l’opinió, ja que els hi és impossible veure el que és la bellesa en si, com es mostra en l’oració que diu: “el seu pensament és incapaç de veure i acollir la naturalesa de la bellesa en si”, és a dir, no aprofundeixen més enllà del que són les aparences.

D’una altra banda, un cop esclarit aquest concepte, el participant de la conversa apunta que són ben pocs aquells capaços de veure l’essència de la bellesa, per tant, es diu que els filòsofs són una minoria dins la societat.

És destacable l’última aparició de Plató, en la qual diferencia aquell que viu en l’episteme i aquell que viu en la doxa. S’esclareix doncs, que aquells que veuen tan sols les aparences del món sensible però no veuen les idees en si, i no es deixen guiar cap al coneixement, i, per tant, cap a la realitat, viuen dins la caverna, com és dit en l’oració: “El qui reconeix les coses boniques però no la bellesa en si, i és incapaç de seguir aquell que pretengui fer-lo arribar al seu coneixement, aquest tal què et sembla? Viu dormint o despert?”. D’una altra banda, hi ha l’oració que defineix a aquell que arriba a la ciència en la següent oració: “El qui, ben a l’inrevés, té la bellesa en si com una cosa, i és capaç de contemplar-la en si i també els objectes que participen d’ella, i és capaç de veure què no participa d’ella, i ella de què no participa, aquest tal, què et sembla? Viu dormint o despert?” És a dir, aquells capaços d’arribar a contemplar la bellesa en si i distingir-ne les coses que hi participen en ella i les que no, aquest és el que certament està arribant a la veritat, i no viu en el món irreal de l’altre.

Aquesta possibilitat d’arribar a la veritat per part d’aquells que no es queden estancats al món de les aparences és contrària a l’actitud de coneixement relatiu dels sofistes. Envers la consideració que no existeix la veritat i que tota norma és sempre parcial tenint en compte el criteri de cadascú, la veritat no és assolible en el coneixement sofista, mentre que en el pensament platònic es defensa el caràcter universal dels valors, tant si es parla de Bé, com de Justícia o de Bellesa.

Demiürg platònic

El Demiürg com a causa ordenadora del món, Plató

Aquest fragment forma part de Timeu, obra de l’etapa de diàlegs crítics de Plató que correspon a la seva vellesa i en la qual revisa la seva teoria.

El tema central del text és l’anomenat Demiürg, que és la causa ordenadora de les coses, fa que les idees prenguin forma i configurin les coses. Tot el que neix ho fa a partir d’aquest element, i és per això que és bell, ja que ha estat realitzat a partir d’un model idèntic. Per contra, aquest concepte de bell no forma part d’aquelles idees que han nascut fora del Demiürg, en cas que això fos possible, ja que no han estat creades a partir d’allò idèntic.

 La causa ordenadora és única i perfecta, i d’ella en neix tot. L’oració que esmenta: “és impossible que el que és pugui néixer sense causa” fa referència a aquesta unicitat i a aquest poder del Demiürg, ja que és impossible que alguna cosa neixi del no-res. El Demiürg es basa en les idees, que són el principi de tot i estan en tot, són eternes i perfectes, i és per això que el concepte també ho és i té una gran impossibilitat de ser erroni. Les idees són el món intel·ligible, a partir del qual es basa el món sensible, com es diu a l’última frase: “És també absolutament necessari que aquest món sigui la imatge d’un altre món”.

El Demiürg s’assimila al noûs d’Anaxàgoras, el qual és concebut també com l’origen de l’univers i la causa de les coses i de l’existència. Aquest concepte dóna també forma i moviment a la matèria, a tot allò existent, i condueix cap a l’ordre i l’harmonia. Tot i això, no es basa en les idees, sinó en les homeomeries, que són les llavors de les quals es formen les coses, com les idees ho serien en el concepte platònic.

Així, el Demiürg és per a Plató la causa de l’ordre i la forma de les idees, que són el principi de tot allò existent.

Plató i el saber

La ignorància socràtica, Plató

Aquest text forma part de l’Apologia de Sòcrates, obra situada en el període de diàlegs socràtics, pertanyent a la joventut de l’autor i centrada en el seu mestre, que fou Sòcrates.

En el fragment s’hi destaquen dos conceptes, que són el déu i el savi. Pel que fa el primer, és la reflexió de la qual extreu el dubte que el mourà cap a la saviesa dels homes. No tenia constància de l’existència del déu, així que es pregunta el perquè de la seva paraula, per què diuen d’ell que és el més savi. Basat en la seva filosofia, Plató no troba el significat adient a aquesta qüestió, però tampoc hi pot dubtar, ja que l’autoritat del déu no pot ser pas posada en entredit, com es mostra en l’oració en que diu: “No mentirà pas, car no li és possible”, així que es decideix a preguntar tot aquell al qual se li atribueixi saviesa.

 Un cop superat aquest primer apartat del text, s’arriba al segon concepte, que és la saviesa. Plató es proposa preguntar a un home que és considerat savi per tothom. Ell sabia que l’altre no ho era pas, de savi, així que li ho va intentar mostrar, fet pel qual resultà odiat. Una de les principals cites de la filosofia platònica (“jo només sé que no sé res”), pot reflectir-se en el moment en què Plató afirma que ell és una mica més savi que aquell home, tot i que cap dels dos sigui savi perquè cap dels dos sap res.

L’oració principal del text seria: “De més savi que aquest home bé ho sóc, perquè ningú dels dos no sap res; però mentre ell es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res, no em penso saber”. El concepte clau que s’extreu d’això és que és més savi aquell que accepta la pròpia ignorància que aquell que la rebutja i accepta i es creu la condició errònia que se li ha atribuït, ja que de saber no es pot saber res més que el fet de no saber.

Mite de la caverna

El mite de la caverna, Plató.

El Mite de la caverna és un text presentat al llibre VII de l’obra República, de Plató.

El concepte general que es presenta en aquest fragment és la teoria del coneixement. El mite narra la història d’uns presoners que han estat sempre tancats en una caverna veient les ombres d’unes figures transportades a l’altra banda del mur en el qual ells es troben. Aquella és per a ells la realitat que coneixen.

Segons el text, els presoners representarien l’ésser, el qual es troba en una realitat imperceptible, no es troben en el que Plató anomena el “món de les idees”. Aquest concepte de tancament i d’aparences del món es reflexa en la oració que diu Sòcrates a Glaucó: “Aquesta imatge és aplicable exactament a la condició humana”. És a dir, els humans no podem considerar res més com a cert que allò que nosaltres percebem però que realment no resulta ser veritat, sinó un reflex, una ombra.

En el mite hi apareix també l’element del Sol quan els presoners veuen la llum per primer cop. En aquest moment queden encegats, ja que veurien la veritat de front, la coneixerien vertaderament, fet que és poc possible de concebre, ja que el concepte de la caverna representa el nostre món, i per tant diu que vivim en un costat obscur i incert del planeta. El Sol és així una metàfora del bé, la màxima aspiració, com es diu en una oració de la conclusió del mite a la República: “a la regió del coneixement, la idea del bé és l’última i la més difícil de veure”. Prossegueix dient que aquest és la causa de totes les coses, i és el que permet actuar assenyadament i de manera correcta a les persones.

Així, es pot dir que el Mite de la caverna és una metàfora del món il·lusori en el qual vivim, però que la màxima aspiració de l’ésser és arribar al coneixement, el qual és difícil d’aconseguir, ja que coneixement és igual a veritat, i la veritat és enlluernadora. És per això que molts diuen que filosofar és preparar-se per la mort.

Presocràtics: Heràclit

5 Fets d'Heràclit

Heràclit va ser un filòsof presocràtic de teories monistes que defensava que el foc és l’inici i la fi de tot.

Referint-se a aquest concepte hi ha la cita: “Aquest ordre el món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i serà; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura”. El món és l’univers, el qual ni apareix del no-res ni és creat, sinó que és foc, un foc que s’apaga i s’encén segons l’ordre de l’Univers, és a dir, del lógos. Flameja eternament, idea que es reflexa en el concepte de l’etern retorn, de manera que d’un jardí cremat surten encara més harmonioses flors. Així, amb el foc tot allò que mor torna a renéixer, per tant sempre ha existit.

 Prosseguint amb el concepte d’eternitat hi trobem una altra valorada i misteriosa oració: “L’eternitat és un nen que juga als daus. El seu regnat és el propi d’un nen.” Vol dir això que la nostra eterna vida és en mans de l’atzar? Els infants representen l’inici, fet paral·lel a l’eternitat, la qual és un fons sense fi i un camí sense retorn. Podria dir que l’eternitat és també un principi inacabable, ja que si el passat ja no existeix i el futur no ha esdevingut encara, l’únic moment que ens queda és l’ara, el present, el qual per a nosaltres sempre, en tot moment, serà etern, ja que no coneixem cap altra mesura en el temps.

 Per a l’eternitat fa falta el kósmos. Sense kósmos no hi hauria eternitat, i és per això que és necessària la lluita de contraris, per donar lloc a l’ordre. Això és mostrat en aquesta cita: “Els contraris s’harmonitzen, i, de la diversitat, en resulta la més bella harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia.” La lluita és provocada per la mencionada discòrdia, és a dir, l’odi. Sense odi no hi hauria guerra, sense guerra no hi hauria harmonia i sense harmonia no seria possible donar lloc al kósmos.

Plató va concebre la idea de que no es pot atrapar l’essència d’allò canviant. Heràclit en un dels seus fragments diu: “La vertadera naturalesa de les coses sembla restar oculta.” És a dir, l’essència de les coses no es manifesta. Vol dir això que vivim en un costat opac del kósmos? Si no podem captar allò que veritablement són les coses, com podem dir, ni tan sols pensar, que vivim en una realitat plenament real? Les coses són o no són?

 Per últim m’agradaria tractar un fragment que pot tenir certa semblança amb la cita de Mill que diu: “Més val un ésser humà insatisfet que un porc satisfet.” La cita d’Heràclit és: “El món és un de sol per als homes que estan desperts, però cadascú dels que dormen es gira vers un món propi.” Els porcs satisfets correspondrien als homes adormits. Aquests homes es podria dir que viuen en una aparença. Aquesta a ells els hi semblaria una realitat que als altres els hi semblaria subjectiva, però aquesta variant de realitat no és més que un reflex d’allò que sembla ser però no és. D’una altra banda, els homes desperts viuen el kósmos tal com és, tenen la possibilitat de descobrir, com els éssers humans insatisfets, així com la possibilitat de viure en una realitat certa i real, la qual cosa, al cap i a la fi, hauria de ser el desig i l’objectiu de tot ésser la realitat del qual sigui l’eternitat.

L'ésser és

L'ésser és. Parmènides

Aquest fragment de Parmènides mostra la concepció d’ésser, en el sentit existencial de la paraula, com a filosofia de l’autor.

El pensament de Parmènides concep l’ésser com la veritat absoluta i l’única realitat possible, tal i com es mostra en la primera oració: “Només resta un discurs possible: l’ésser és”. Amb això es vol dir que és necessari que l’ésser sigui i no pot deixar d’ésser, ja que sinó no seria etern, com es menciona a la següent línia quan es descriu a l’ésser com a “inengendrat”. La concepció d’eternitat ja es va trobar en la filosofia d’Anaximandre, però aquest es referia a l’àpeiron, és a dir, allò que no té límits. Parmènides fa referir el concepte d’eternitat al mateix ésser quan defensa que aquest no pot néixer, ja que del no-res no pot néixer res. Alhora, l’ésser tampoc mor, ja que si ho fes ja no seria perfecte i tot el que és el kósmos tindria una imperfecció. Es pot apreciar també una  visió de present en l’oració: “No ha estat mai ni serà mai, perquè és ara mateix sencer”. D’aquí es podria dir que l’ésser és ara, està sent ara. Allò que ja ha estat no forma part de la realitat i allò que no ha estat no pot encara ser.

Com ja s’ha mencionat abans, l’ésser ni neix ni mor, sinó que és etern i, per tant, l’única realitat existent és la realitat del fet de ser. Parmènides cita: “No permetré que diguis o pensis res d’allò que no és”. Segons l’autor, tot allò que pot ser és un ésser, i això no canvia mai, ja que si deixés de ser ja no seria un ésser i per tant no existiria. Altrament, allò que no existeix no es pot pensar, d’aquí ve la concepció d’eternitat, ja que si una persona encara no ha nascut, ni la podem imaginar ni la podem pensar, i per tant, si no la podem pensar no existeix. Si no existeix no és eterna, i si no és eterna no és. Per una altra banda, cada ésser ocupa la seva posició dins del kósmos, així es demostra que res pot provenir del no-res, ja que si el no-res donés flor, el jardí apareixeria d’una revolada, per tant, si els éssers poden ser creats a gust del kósmos, l’ordre d’aquest seria irrellevant, com es diu en la següent frase: “Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si prové del no-res?”. L’ésser és etern i és perquè ha d’ésser en aquest mateix moment.

  

Per una altra banda cal tractar el concepte plenament d’ésser. El fet d’ésser o no ésser és el punt central del fragment de Parmènides, com es diu: “És necessari que sigui absolutament o que no sigui”. L’autor diu que ja està decidit que l’ésser sigui. L’ésser és i el no ésser no és, i no hi ha cap altra variant del concepte. L’ésser ha de ser i ho és per necessitat, perquè ha de ser així i no pot ser de cap altra manera, ja que l’ésser és únic i irrepetible, i si no hagués de ser, simplement no ho seria.

Presocràtics, Anaximandre: Àpeiron i Kósmos

Àpeiron i Kósmos

Aquest text d’Anaximandre tracta el nou concepte presocràtic de la causa i principi de les coses, el qual segons l’autor és l’àpeiron, és a dir, tot allò que és il·limitat.

Aquest petit i únic fragment en el qual es mostra el pensament de l’autor el divideixo en dos apartats corresponents als dos punts que separen les oracions. Així, la primera oració és: “D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà on troben també la seva destrucció, segons la necessitat”. D’ella n’extrec dos conceptes: naixement i mort. Ambdós termes representen l’inici i la fi de l’àpeiron, i entremig hi trobem la vida, que representaria el kósmos. Tot i això, àpeiron és definit com una cosa il·limitada, per tant: tot allò que és il·limitat no té un final escrit, així doncs, com pot el fet de néixer, que ja se suposa que és il·limitat, convertir-se en un fet amb un final? I a la vegada, quan el fet de néixer ha evolucionat ja cap al fet de viure, que és limitat, com pot la mort, que és una abstracció, convertir-se en il·limitada quan ni tan sols és una substància que pugui ser titllada de realitat? És en aquest moment del dubte quan apareix el terme de l’etern retorn, al qual es fa menció en la segona divisió del fragment d’Anaximandre.

La segona oració diu: “És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l’ordre del temps”. Tot té un ordre. La vida té un ordre. El temps té un ordre. Per tant, el kósmos, té un ordre, el qual ve donat per la constant lluita de contraris limitats. Aquesta lluita ha estat ja mencionada en la primera oració pel que fa els termes de naixement i mort, els quals, tot i ser elements il·limitats, troben el seu final i el seu inici respectivament en l’aparició de la vida. La vida és una realitat indeterminada que viu en el kósmos. Es podria dir que el l’àpeiron actua segons l’ordre del kósmos, ja que és en aquest on veritablement és viscuda la realitat.

Així doncs, com sóc incapaç d’acabar aquesta variant de comentari amb una conclusió, finalitzo amb una reflexió que alhora és un dubte: Com podem tractar o simplement pensar en fets il·limitats quan l’única realitat que coneixem és el kósmos, el qual, irònicament, resulta ser limitat?

Taula

Filòsofs i Teories

https://twitter.com/#!/nuriahs9/media/slideshow?url=pic.twitter.com%2F67gAVK9p

Valoració Personal

Filosofia

Es pot ben afirmar que l'assignatura de Filosofia és la responsable del tremolor de cames que es té durant l'inici del curs. És més, la tremolor comença ja des del primer moment en què es fulleja el llibre. Tot i això, després de tot un curs amb aquesta matèria, cada cop que sortia de la classe jo em seguia preguntant: "Què diantre acaba de passar en aquesta classe?" 

La cita "Estima i fes el que vulguis", de Sant Agustí (Ama et quod vis fac) ha estat una de les que han llevat la meva fascinació i admiració cap a la filosofia. No pot dir-se que sigui una assignatura fàcil d'estudiar (perquè veritablement no ho és), però sí que desvetlla interès, curiositat i, per sobre de tot, molts dubtes, dubtes infinits als quals se sap des d'un principi que no s'hi trobaran mai resposta alguna.

A més d'aquests dubtes existencials (els quals ens converteixen en éssers humans insatisfets), la matèria (o millor dit, el responsable de la matèria) m'ha aportat sobretot lèxic. Les últimes paraules que van fer sortir a la llum un somriure envejós van ser: Esmaperdut  i Corprès. Ara potser no em venen al cap tots els conceptes estudiats al llarg del curs, però tenir consciència de l'existència d'aquestes paraules em fa sentir satisfeta de la meva evolució al llarg del curs, molt satisfeta.

No sóc algú propens a donar joc mitjançant la discussió, i encara menys en una aula plena d'alumnes que es resisteixen a escoltar l'opinió d'algú no gaire xerraire i amb aires d'ésser introspectiu. Aquest pot semblar un text egocentrista més que una valoració d'una matèria, però al cap i a la fi, no és aquest un dels objectius? Conèixer-se a un mateix per tal de conèixer el món després? No sóc algú que pugui ser jutjat des d'un principi ("Ho veus tot en blanc i negre" o "Rebutges abans de conèixer", segons el meu tutor). No sóc algú que pugui ser jutjat prèviament simplement pel fet que sóc algú en la ment del qual un no s'hi pot endinsar fàcilment.

Com a resum, l'assignatura de filosofia ha estat més interessant del que en un moment es pensava, ja que ha aportat interessants dubtes per a resoldre i maduresa emocional. 

Definicions T10

Definicions Tema 10

·  Intel·lectualisme moral: una de les idees de l’actitud socràtica. Diu que és impossible obrar malament expressament, ja que qui coneix la veritat obra segons ella.

·         Maièutica: art de donar llum a la veritat.

·         Hedonisme: diu que ser feliç és experimentar plaer i aconseguir evitar dolor.

·         Eudemonisme: diu que ser feliç és autorealitzar-se.

·         Autorealització: allò que és propi de l’ésser humà.

 

·      Prudència: virtut intel·lectual que ens ajuda a deliberar bé.

·  Autosuficiència: consisteix a valer-se per si mateix sense dependre de res ni de ningú.

·   Pau interior: consisteix a fer-se insensible al sofriment i a les opinions alienes, a no dependre del destí i ser responsables de nosaltres mateixos.

·   Utilitarisme: consisteix en aconseguir la màxima felicitat per al major nombre possible de persones (principi d’utilitat)

·     Aritmètica del plaer: de Bentham. Diu que hem de sumar plaers i restar dolors, que tots els plaers són iguals en qualitat i que poden comparar-se per arribar al màxim plaer.

·     Ètica deontològica: es preocupa pel deure, es basa en la forma i no en el contingut.

·       Ètica teològica: teoria ètica que se centra en la finalitat i no pas en el deure.

·       Imperatiu categòric: ordres que obliguen de forma universal i incondicional, l’odre és que “s’ha de fer quelcom”.

·        Autonomia moral: el subjecte es dóna a si mateix la pròpia llei moral.

Cites

Ignorància i Saviesa

"És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet"

-John Stuart Mill

IGNORÀNCIA

"Todo lo que se ignora, se desprecia"

-Antonio Machado

"La verdadera sabiduría es reconocer la propia ignorancia"

-Sócrates

"La verdadera ignorancia no es la ausencia de conocimientos, sino el hecho de negarse a adquirirlos"

-Karl Popper

SAVIESA

"No basta saber, se debe también aplicar. No es suficiente querer, se debe también hacer"

-Goethe

"Los que están siempre de vuelta de todo son los que nunca han ido a ninguna parte"

-Antonio Machado

"Quien daña el saber, homicida es de sí mismo"

-Pedro Calderón de la Barca

Porc satisfet

La recerca de la satisfacció insatisfeta

Aristòtil va dir una vegada que “La verdadera sabiduría es reconocer la propia ignorancia”. Segons aquesta cita, ningú sap res fins que no ho reconeix, el fet, però, és que hi ha dues maneres de reconèixer-ho, les quals s’extreuen de la cita de John Stuart Mill: “És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet”. D’aquesta frase n’extrec dos conceptes totalment oposats: ignorància i saviesa.

Pel que fa la ignorància, la qual correspon al porc satisfet, és un concepte que el diccionari el relaciona amb aquell qui no sap res. Tot i això, no saber res de tot no és el mateix que no saber res de res. El poeta Antonio Machado va dir una vegada que “Tot el que s’ignora es menysprea”. El porc satisfet està còmode amb si mateix, creu viure una vida plena que no és més que el reflex de la seva ignorància. Quan ignora la cultura, la literatura, la ciència, quan ignora tot allò que dóna riquesa a l’ésser humà és quan ho està menyspreant, ja que no dóna importància a tots els avenços que la humanitat ha anat fent al llarg dels segles. Una altra cita corresponent a la ignorància ve de la mà de Popper, que és: “La verdadera ignorancia no es la ausencia de conocimientos, sino el hecho de negarse a adquirirlos”. Quan la vida dels porcs satisfets està protagonitzada per la comoditat del sofà i el salat gust de les crispetes, i no cobren importància personatges com la literatura o el bon cinema, la persona es converteix en un ignorant materialista que fuig de l’abstracte de la imaginació i creativitat pròpies de les persones, ja que el coneixement és també una de les característiques que ens distingeix com a espècie.

Per una altra banda, l’ésser humà insatisfet podria ser considerat com el savi. La frase de Goethe que diu “No basta saber, se debe también aplicar. No es suficiente querer, se debe también hacer” mostra l’incansable necessitat que té el savi de descobrir nous fets, d’aprofitar les oportunitats i de no quedar-se mai aturat en un semàfor verd que el podria conduir a la satisfacció i a l’autorealització, tot i que aquestes siguin pràcticament inassolibles per a algú que en comptes de fixar la vista en els fanals, la fixa en els estels. La visió de la vida com a somni la tenen aquells que no són conformistes, és a dir, aquells que no són el porc satisfet de la humanitat. El mateix realitzador d’aquesta visió una vegada va citar: “Quien daña el saber, homicida es de sí mismo”. Què vol dir això Calderón de la Barca? Que cadascú s’assassina quan es queda tombat al sofà i no té cap altra motivació? És una visió es pot dir que exagerada però real, ja que avui dia la societat té persones fetes d’aquest element perjudicial i encomanadís que alenteix el progrés d’aquells que realment volen aconseguir un grau de superioritat per tal que les generacions futures aconsegueixin valorar la intel·ligència incansable de la seva generació passada.

Per últim, tornant a Machado i les seves valorades cites, cal donar a conèixer una que serveix com a resum del text i com una possible explicació a la frase de Mill. La cita és: "Los que están siempre de vuelta de todo son los que nunca han ido a ninguna parte". És a dir, aquells conformistes materialistes que busquen una felicitat concreta mentre no donen motius per l'avenç, són els que no aconseguiran mai res. En canvi, aquells que volen progressar i enriquir-se seran els propietaris del preuat futur.