Auschwitz

Auschwitz, sensacions antònimes

Es diu que no es saben els límits de la crueltat de l’ésser humà. Es diu també, segons Aristòtil, que l’ésser humà és un animal racional, però aquesta racionalitat es posa en entredit quan s’observa de primera mà un dels fets més esgarrifosos de la història de la humanitat.

1.300.000 empresonats, 1.100.000 dels quals eren jueus, 140.000 polonesos, 23.000 gitanos, 15.000 soviets presoners de la guerra i 25.000 presoners d’altres grups ètnics. 1.100.000 de tots aquests van morir, el 90% dels quals eren jueus, assassinats majoritàriament en cambres de gas. Observant aquestes dades, qualsevol persona amb dos dits de seny es queda rumiant i es pregunta com és això possible. S’intenta trobar una resposta raonable, o com a mínim, intentar assimilar o comprendre les raons que porten a un grup de persones a fer tan macabres accions. Tot i això, mai s’hi troba cap resposta i, òbviament, mai s’entenen les raons, i si algú les entén és que veritablement es té un problema de racionalitat.

No es poden anticipar les sensacions que un tindrà un cop posi un peu a un camp d’extermini com és el d’Auschwitz. Es poden llegir anècdotes, llibres, autobiografies, es poden veure pel·lícules, minisèries, documentals... Però tot això no té res a veure amb el fet de trepitjar el mateix terreny que van trepitjar milions de persones que van patir un terrible sofriment i van morir assassinades. Tampoc es té consciència quan un entra en un edifici que fa de recepció d’una visita guiada i que va resultar ser construït per jueus que poc temps després van morir també.

Arribats a un cert punt de la visita, ja no hi tenen cabuda en els nostres cervells pensaments i dubtes sobre la finalitat de totes aquelles accions. Ara per ara sembla de cretins fer acudits estúpids sobre aquestes coses que hem viscut. Es diu que qui oblida el passat està condemnat a repetir-lo. Per això, tot i que rememorar aquesta història faci venir calfreds, es necessària tenir-la ben present per tal que la incertesa, la ignorància, la inestabilitat i la crueltat de l’home no tornin a sortir a la llum. Sembla trist, però és necessari.

Vídeo de commemoració a les víctimes

Vídeo documental sobre la vida als camps de concentració

Psique i Logos

L'ànima, principi vital

Aquest és un fragment escrit per Aristòtil. Aristòtil nasqué a Tràcia el 385 a.C. Fou un filòsof grec que més tard va esdevenir un dels pensadors més influents de la història. Va ser alumne de Plató, qui deia d’ell que era el seu alumne més brillant. Tot i això, Aristòtil criticava les seves teories, i a la seva mort viatjà a altres països per exercir de mestre.

El concepte que tracta fonamentalment aquest text és l’ànima com a causa de tot, o com bé diu Aristòtil, “com a causa i principi”.

Es diu que l’ànima és la raó per la qual el cos viu, així doncs, és la responsable de dir d’on prové el moviment i per què aquest es duu a terme. A més a més, el text diu el següent: “L’ànima és la causa perquè és l’essència dels cossos animats”, és a dir, que sense l’ànima els cossos no tindrien vida i no serien res, per tant, els cossos inanimats són els que no tenen ànima i, conseqüentment, vida.

A més a més, Aristòtil diu que és evident que l’ànima sigui l’essència de la vida, ja que aquesta és la causa de l’existència, és per ella per la qual estem vius i podem sentir, parlar o pensar, entre d’altres.

Per últim, la frase que conclou el fragment és la següent: “la causa i el principi d’aquesta vida és l’ànima”. D’aquestes paraules en podem extreure la idea de l’ànima com a raó per la qual tenim la vida, concepte que es relaciona amb la teoria dualista d’hilemorfisme formulada per Aristòtil, la qual estableix un lligam entre l’ànima i el cos, els quals no podrien viure l’un sense l’altre o individualment, ja que es trencaria el conjunt que formen ambdós. Així, segons aquesta teoria, el cos és la base material i l’ànima és la forma substancial de l’ésser humà, i només ella pot donar les propietats que fan característic al cos, com és el moviment, la parla, el pensament o la vida.