La virtut d'Aristòtil

Ètica a Nicòmac, Aristòtil

Aquest text pertanyent a l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil tracta la virtut com a mitjà per arribar a la felicitat, que és el Bé suprem, així com també el terme mitjà de totes les coses divisibles, el qual ha de ser escollit per sobre dels altres dos extrems.

El fragment dóna inici amb la definició del terme mitjà de totes les coses. Aquest terme només pot ser trobat en aquelles coses que es puguin dividir. Tot allò divisible ho és en tres parts, a les quals Aristòtil anomena defecte i excés en cas dels extrems, i el terme mitjà entre ambdós, com s’observa quan diu: “allò que és igual, és un terme mitjà entre l’excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d’una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d’ambdós extrems”. És aquest últim terme el que a de ser escollit. Tot i això, i com diu el text, no és el terme el que ha de ser escollit, sinó aquell que s’apropa més a l’individu, ja que els extrems de les coses no són les mateixes per a tothom.

És a partir d’aquest moment que és introduït el concepte de virtut. La virtut és un hàbit adquirit voluntàriament i desenvolupat a través dels actes bons. És d’acord a la vida contemplativa, la qual, a la vegada, forma la felicitat. A l’ètica d’Aristòtil, aquesta felicitat és identificada amb el Bé suprem, que és el fil conductor de la seva obra, i, per tant, és el fi de tot individu, és a dir, allò en vista al qual actuem. Aquesta virtut és identificada també amb l’anteriorment nomenat terme mitjà, com diu l’oració: “si la virtut –com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà”. A partir d’aquest concepte s’extreu que tan sols a partir d’aquest terme mitjà es pot arribar al Bé suprem, ja que a aquest s’hi arriba mitjançant la virtut i la virtut és el terme mitjà.

L’ètica d’Aristòtil és comparable amb la de Plató degut al vincle que tenen en el concepte del Bé. L’ètica platònica, a l’igual que l’aristotèlica, intenta arribar al Bé, el qual és donat per la felicitat facilitada per la virtut. Aquest Bé és la contemplació de les idees, per tant, és un Bé suprem. Ambdós filòsofs afirmen, per tant, que la virtut és un mitjà per arribar al concepte màxim, que és el fi en cas d’Aristòtil i les idees en cas de Plató.

La causa final d'Aristòtil

El Primer Motor Immòbil d’Aristòtil

Aquest text pertanyent a la Metafísica d’Aristòtil tracta el primer motor immòbil, en el qual té lloc i dóna inici a l’etern moviment dels éssers.

Aquest primer motor apareix degut a dos factors, que són l’incessable moviment i la responsabilitat d’un ésser a fer que un altre es mogui. Com es diu a la primera línia del text, aquest principi és la causa final, en ella comença i acaba el moviment. Neix com a objecte de l’amor, com a desitjat. Els éssers als quals mou poden patir modificacions, així que no són immòbils ni, per tant, eterns. Els éssers moguts estan sotmesos a canvi. D’altra banda, el primer motor immòbil no pot canviar, ha de ser com és, ser immutable, com és mostrat a l’oració que diu: “Però ja que existeix un motor immòbil en si mateix i en acte, aquest ésser no pot ser de cap manera distint a com és”.

El primer motor és completa i absolutament necessari. És per això que no pot canviar, ja que si canviés voldria dir que està sotmès al canvi donat pel moviment, i si es mogués no seria immutable i, per tant, ja no seria el primer motor. La Metafísica i la Física d’Aristòtil tenen com a un dels seus objectius trobar el principi del moviment, el qual representa el bé, tal i com es diu a la següent oració: “El primer motor és un ésser necessari, i com a necessari, és el bé, i així és el principi de moviment”. Seguidament s’esmenta la durada de l’ésser sotmès a canvi, que és òbviament un període curt. En canvi, el primer motor gaudeix de l’eternitat, ja que està en acte, no en potència, ja que si estigués en potència estaria també sotmès al moviment.

Aquest concepte del primer motor podria assimilar-se amb el Demiürg de Plató. Tot i que el Demiürg és una causa ordenadora i el primer motor és un principi, els dos tenen en ells el poder sobre els éssers. Tot el que neix ho fa a partir d’ambdós principis, un degut a l’organització i l’altre degut al moviment. Així mateix, tots dos són únics, eterns i perfectes, i d’ells en neix tot, ja que és impossible que el que és pugui ésser sense causa.

Impossibilitat del món de les idees, Aristòtil

Metafísica, Aristòtil

Aquest text pertanyent a la Metafísica d’Aristòtil tracta la crítica a la teoria de les idees, formulada per Plató i que té certa arrel en la filosofia d’Heràclit. Aristòtil rebutja el flux constant de les coses i la separació completa d’allò sensible d’allò intel·ligible.

Pel que fa la teoria d’Heràclit, defensa un monisme dinàmic en el qual el món és un constant flux. El foc és la causa ordenadora de les coses, i correspondria al Demiürg de Plató, a més a més, el món no és només allò real, sinó que és també el joc dels oposats, es duu a terme una harmonia de contraris. Segons aquesta teoria, Aristòtil afirma que en cas que fos certa, a més a més de tot allò sensible hi hauria d’haver també altres coses que siguin immutables i eternes.

Seguidament anomena a Sòcrates, mestre de Plató. Sòcrates deia que es podia arribar a la veritat, però tan sols a través d’un coneixement universal i no relatiu. A través d’aquest coneixement s’establirien els conceptes universals, els quals són lligats al món sensible, com es diu a l’oració que esmenta: “Sòcrates, però, no donava existència separada ni als universals ni a les definicions”. Tot i això, Aristòtil prossegueix amb la crítica a Plató i Heràclit tot dient que, contràriament a Sòcrates, ells varen separar aquells dos conceptes i van introduir el concepte d’idees. Un dels eixos centrals de la teoria platònica apareix esmentat a l’oració que diu: “se’ls va acudir que hi ha idees de totes les coses que es diuen de manera universal”, és a dir, que les coses participen de les idees i les idees estan presents a les coses. Això Aristòtil ho refuta mitjançant un exemple de multiplicitat, que segons ell és el que feia Plató. D’aquesta manera, el critica dient que ell tan sols duplicava les realitats, acció que no respon pas a l’explicació de les coses.

Aristòtil finalitza el fragment amb la conclusió de la teoria de Plató, en la qual hi ha més idees que objectes sensibles. Les causes d’aquests objectes sensibles eren buscades en el pas que regia el Demiürg, és a dir, entre els límits del món sensible i del món intel·ligible.

Biografia i introducció a la teoria d'Aristòtil