divendres, 20 d’abril del 2012

Defineix T8

Defineix Tema 8

-Monisme materialista:  teories que relacionen el cervell i la ment mitjançant el psiquisme com una conseqüència de la ment. Admet només una realitat material.

-Monisme emergentista: teoria monista materialista que considera que allò mental no es redueix només a allò físic, però que sí ha evolucionat a partir d'aquest. Només existeix la matèria, la qual és fruit d'una evolució.

-Dualisme platònic: teoria plantejada per Plató, qui diu que l'ésser humà està format pel cos i l'ànima, la qual ja existia abans d'unir-se al cos. Aquesta és immortal i immaterial, i està empresonada en el cos material.

-Hilemorfisme: teoria plantejada per Aristòtil. L'ànima i el cos són complementaris i inseparables d'una única realitat, que és l'ésser humà. Cap dels dos pot existir sense l'altre, per tant la matèria no pot existir sense una forma. Així, el cos és la base material i l'ànima la base substancial.

-Dualisme interaccionista: teoria dualista del s.XX defensada per Eccles. Separa la ment del cervell, ja que a més a més de l'estructura cerebral diu que hi ha una altra realitat de naturalesa diferent al cervell i no material, que és l'ànima.


-Interaccionisme emergentista: teoria plantejada per Popper. Afirma que la ment ha evolucionat a partir del cervell, però diu que tot allò real no té per què ser material. Estructura tres móns (Món 1--> món material, Món 2--> món psíquic, Món 3 --> món cultural).

-Raó teòrica: designa la utilització de la capacitat de l'ésser humà per aconseguir coneixements. S'ocupa d'allò que no pot ser d'una altra manera. Es vol conèixer la realitat amb la màxima veritat.

-Raó pràctica: designa la utilització de la capacitat racional de l'ésser per aconseguir la felicitat. S'ocupa d'allò que pot ser d'una altra manera.

-Raciovitalisme: idea desenvolupada per Ortega y Gasset. La raó vital és la vida com a raó, la qual és un element constitutiu de la vida, la qual no es pot entendre sense la raó.

-Acció comunicativa: no té com a objectiu aconseguir l'èxit, sinó que és una acció orientada a l'entesa. Gràcies a aquesta, l'ésser pot arribar a conèixer la realitat i la validesa de les normes.

-Acció estratègica: considera els altres com a instruments per resoldre conflictes quotidians i aconseguir aspiracions personals.

-Persona (Boeci): Boeci defineix la persona com a substància individual de naturalesa racional.

-Dignitat: dret de les persones de no ser tractades com un mitjà, sinó com un fi.

-Existència encarnada: significa que les persones tenen una interioritat que les permet sortir de si mateixes i obrir-se a altres coses. S'obre al món des de la seva intimitat.

-Compromís: defineix la persona, ja que l'acció personal és rebuig de l'abstenció, la neutralitat i la indiferència.

-Proximitat: situació en què les persones viuen amb els altres. És la donació de qualcom del propi ésser a un altre.

dilluns, 9 d’abril del 2012

L'Amor


L’amor com a responsabilitat personal


Aquest és un text que pertany a l’obra de Martin Buber (Viena, 1878 - Jerusalén, 1965), escriptor i filòsof del segle XIX. Rere el divorci dels seus pares, va mudar-se a Àustria, lloc on va conèixer la Bíblia, va aprendre hebreu i va descobrir el pensament jueu ortodox. Va estudiar filosofia i història de l’art. Va marxar cap a Alemanya després de participar amb el primer president israelita, on va col·laborar amb un dels primers diaris dedicats al pensament sionista. En la Universitat de Frankfurt va ensenyar la teologia jueva i història de les religions. En aquesta mateixa universitat va iniciar el plantejament teòric que més tard originaria la seva obra Jo i Tu. Va crear el més important centre d’educació de jueus adults anterior a la Segona Guerra Mundial. L’anterior obra anomenada va constituir la més important de l’autor. Un cop Hitler va prendre el poder va ser expulsat de la universitat i va emigrar cap a Palestina, on va ensenyar filosofia a la Universitat de Jerusalem. Els seus estudis de filosofia i religió tenien com a objectiu la construcció d’un renovat pont cultural entre judaisme i cristianisme.

El concepte que es tracta en aquest fragment és l’amor com a principi per a tota la humanitat. Com a idees principals, es destaca la percepció de l’amor com un sentiment que va més enllà de tots els éssers, que eleva a tot aquell que està del seu costat, i que és el determinant de la felicitat de la persona.

Pel que fa el primer paràgraf, l’autor descriu l’amor com “una acció còsmica”, és a dir, l’amor va més enllà de qualsevol ésser, s’eleva a l’univers, és infinit. És dit que aquell que participa en l’amor, es desentén de tota aquella etiqueta que duen les persones i les mira tal com són, ni millors ni pitjors, ni més maques ni més lletges, les veu com un “tu” proper, les veu com un mateix. L’amor fa úniques a les persones, ja que quan aquestes ja són vistes com un “tu” és quan veritablement la persona que viu en l’amor pot fer qualsevol cosa, sense cap impediment.

 El segon paràgraf s’inicia amb una oració que diu: “L’amor és responsabilitat d’un Jo per un Tu”. D’aquí extraiem la idea que el Jo es responsabilitza del Tu, el Tu es converteix en el Tot, sense el qual el Jo no percep el món de la mateixa manera. A partir d’aquest moment, és quan s’aconsegueix d’una vegada per totes la desitjada igualtat, ja que l’amor apropa a tothom i eleva a tothom, ja sigui, com bé diu l’autor, gran o petit, feliç o infeliç.

En conclusió, qualsevol ésser, sigui quina sigui la seva posició o el seu estat anímic, que visqui en l’amor i estimi l’amor, està deliciosament condemnat a viure en la felicitat, la qual s’aconsegueix estimant a tot aquell que l’envolta.


dissabte, 7 d’abril del 2012

Popper

Veritifabilitat i Falsabilitat

Aquest text forma part de l’obra La lógica de la investigación científica, una obra adaptada per Popper.

Aquest fragment dóna a conèixer la filosofia de Popper a l’hora de classificar un sistema en científic o empíric.

El text porta com a capçalera Verificabilitat i falsabilitat, títol escollit per les dues maneres de delimitar un sistema científic d’un empíric. Un títol alternatiu seria “Contrastació de sistemes”, aquest faria referència al fet de contrastar un sistema per dir si és refutable o no.

El fragment el podríem dividir en tres parts: la introducció on s’explica la teoria de l’autor, l’explicació d’aquesta teoria i la comparació amb els enunciats universals.

En el primer paràgraf, Popper explica la seva teoria sobre la classificació dels sistemes. L’autor diu que  ell classificarà un sistema com a científic o empíric si l’experiència pot contrastar-lo, és a dir, si pot diferenciar les dues possibilitats. Aquesta teoria suggereix que el criteri per delimitar allò científic d’allò empíric no és comprovar si una cosa és certa o no, sinó que és mirar si poden haver-hi factors que diguin que tal cosa és falsa.


En el següent paràgraf, Popper intenta concretar el significat de la seva teoria. Ell diu aquesta frase: “No exigiré que un sistema científic pugui ser seleccionat, d’una vegada per sempre, en un sentit positiu, però sí que sigui susceptible de selecció en un sentit negatiu”. És a dir, no hi ha obligació de dir que un sistema científic és totalment cert, sinó que el que ell exigirà serà que aquell sistema pugui ser refutat mitjançant proves.

Per últim, en el tercer paràgraf, Popper dóna a conèixer la seva proposta. El filòsof vol que allò cert i allò fals no coincideixin (que no siguin simètrics), igual que els enunciats universals, els quals no s’extreuen d’enunciats singulars però sí que s’hi poden enfrontar. Com a conseqüència d’això, per mitjà d’inferències o conclusions deduïdes, és possible, a partir d’enunciats singulars, donar raons a favor o en contra de la falsedat dels altres enunciats.


Per tant, com a conclusió, en aquest fragment d’una adaptació, Popper vol fer saber que ell no admetrà sistemes científics o empírics si aquests no tenen factors que els puguin contradir.