Epicureisme

Carta a Meneceu, Epicur

Aquest text d’Epicur, intel·lectual representatiu de la tendència de l’epicureisme, tracta diversos temes centrals de la seva filosofia com són el fet de filosofar, amb el qual s’assoleix la felicitat, les pors de l’ésser humà i, sobretot, la por suprema, que és la mort, el futur, els desitjos, tant naturals com vans, la no proporcionalitat dels plaers, els quals són la finalitat de la vida, i el seny, el qual és origen de tota virtut.

El text dóna inici amb la qüestió sobre l’edat correcta per a filosofar, que no és cap concreta, ja que per assolir la plenitud de l’ànima mai és massa d’hora ni massa tard. Com diu el text, el vell ha de filosofar per gaudir d’una ànima jove en esperit, i el jove ha de filosofar per adquirir saviesa i felicitat, ja que aquesta és la clau de la vida.

Contràriament al plaer, el qual és tractat més endavant, s’hi troben les pors de l’ésser humà, que es comptabilitzen en tres: el destí, els déus i la mort. Mencionant primer els déus, són els éssers dels quals provenen el major bé i el major mal. Tot i això, el text diu: “Els déus només accepten i es fan estimar pels seus semblants, i consideren estrany tot allò que no és de la mateixa mena”, és a dir, no se’ls ha de témer perquè no intervenen en els afers dels humans. Pel que fa la mort, és la que causa el terror més gran que experimenta l’ésser. Tot i això, Epicur defensava que no se l’ha de témer, ja que realment la mort és sols una abstracció l’existència de la qual no pot ser completament afirmada per ningú, ja que veritablement ningú l’experimenta. Això és degut a que tan sols existeixen dos conceptes, que són la vida i la mort, no hi ha pas intermedi. Quan som vius la mort no hi és, i quan som morts no la notem perquè ja ha desaparegut, per tant, i tal com diu el text: “La mort no és real ni per als vius ni per als morts”. Pel que fa el savi envers aquesta situació, ni rebutja la vida ni tem a la mort, no adopta la posició antitètica dels éssers humans.

Un altre punt rellevant dins el fragment són els desitjos. Aquests són dividit en naturals i vans, i dins dels naturals s’hi troben els necessaris i els irrellevants. Aquests desitjos necessaris permeten la tranquil·litat de l’ànima i el benestar del cos, que duen a la felicitat, la qual, alhora, és la finalitat de tot ésser. Contràriament a les abans mencionades pors, s’hi troba el plaer, tret fonamental de l’epicureisme. Aquest és font de tota vida i és inclassificable, ja que tots els plaers proporcionen felicitat. Com diu el text: “El plaer és l’única finalitat”, per tant evita el dolor i provoca la tranquil·litat de l’ànima. Tot i això, aquest plaer és regit o hi participa el seny, el qual dóna origen a altres virtuts, les quals tenen la mateixa natura que una vida de felicitat, com es diu a l’oració: “Les virtuts són connaturals a la vida feliç, i el fet de viure feliçment va sempre acompanyat de la virtut”. A més a més, tota vida feliç i, per tant, de plaer, conté a la vegada, seny, bellesa i justícia.

Per últim, aquesta posició corporalista d’Epicur i els plaers contraresta amb la teoria de Plató, filòsof que donava més importància a l’ànima i les idees que no pas al cos, ja que aquest, pel fet de ser matèria, és un caos abans de l’arribada del Demiürg. Epicur defensa la importància del cos com a fonament de la nostra existència, és la veritable mesura de les coses, mentre que Plató defensava l’existència incorpòria, material i eterna de l’ànima.

La virtut d'Aristòtil

Ètica a Nicòmac, Aristòtil

Aquest text pertanyent a l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil tracta la virtut com a mitjà per arribar a la felicitat, que és el Bé suprem, així com també el terme mitjà de totes les coses divisibles, el qual ha de ser escollit per sobre dels altres dos extrems.

El fragment dóna inici amb la definició del terme mitjà de totes les coses. Aquest terme només pot ser trobat en aquelles coses que es puguin dividir. Tot allò divisible ho és en tres parts, a les quals Aristòtil anomena defecte i excés en cas dels extrems, i el terme mitjà entre ambdós, com s’observa quan diu: “allò que és igual, és un terme mitjà entre l’excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d’una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d’ambdós extrems”. És aquest últim terme el que a de ser escollit. Tot i això, i com diu el text, no és el terme el que ha de ser escollit, sinó aquell que s’apropa més a l’individu, ja que els extrems de les coses no són les mateixes per a tothom.

És a partir d’aquest moment que és introduït el concepte de virtut. La virtut és un hàbit adquirit voluntàriament i desenvolupat a través dels actes bons. És d’acord a la vida contemplativa, la qual, a la vegada, forma la felicitat. A l’ètica d’Aristòtil, aquesta felicitat és identificada amb el Bé suprem, que és el fil conductor de la seva obra, i, per tant, és el fi de tot individu, és a dir, allò en vista al qual actuem. Aquesta virtut és identificada també amb l’anteriorment nomenat terme mitjà, com diu l’oració: “si la virtut –com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà”. A partir d’aquest concepte s’extreu que tan sols a partir d’aquest terme mitjà es pot arribar al Bé suprem, ja que a aquest s’hi arriba mitjançant la virtut i la virtut és el terme mitjà.

L’ètica d’Aristòtil és comparable amb la de Plató degut al vincle que tenen en el concepte del Bé. L’ètica platònica, a l’igual que l’aristotèlica, intenta arribar al Bé, el qual és donat per la felicitat facilitada per la virtut. Aquest Bé és la contemplació de les idees, per tant, és un Bé suprem. Ambdós filòsofs afirmen, per tant, que la virtut és un mitjà per arribar al concepte màxim, que és el fi en cas d’Aristòtil i les idees en cas de Plató.

La causa final d'Aristòtil

El Primer Motor Immòbil d’Aristòtil

Aquest text pertanyent a la Metafísica d’Aristòtil tracta el primer motor immòbil, en el qual té lloc i dóna inici a l’etern moviment dels éssers.

Aquest primer motor apareix degut a dos factors, que són l’incessable moviment i la responsabilitat d’un ésser a fer que un altre es mogui. Com es diu a la primera línia del text, aquest principi és la causa final, en ella comença i acaba el moviment. Neix com a objecte de l’amor, com a desitjat. Els éssers als quals mou poden patir modificacions, així que no són immòbils ni, per tant, eterns. Els éssers moguts estan sotmesos a canvi. D’altra banda, el primer motor immòbil no pot canviar, ha de ser com és, ser immutable, com és mostrat a l’oració que diu: “Però ja que existeix un motor immòbil en si mateix i en acte, aquest ésser no pot ser de cap manera distint a com és”.

El primer motor és completa i absolutament necessari. És per això que no pot canviar, ja que si canviés voldria dir que està sotmès al canvi donat pel moviment, i si es mogués no seria immutable i, per tant, ja no seria el primer motor. La Metafísica i la Física d’Aristòtil tenen com a un dels seus objectius trobar el principi del moviment, el qual representa el bé, tal i com es diu a la següent oració: “El primer motor és un ésser necessari, i com a necessari, és el bé, i així és el principi de moviment”. Seguidament s’esmenta la durada de l’ésser sotmès a canvi, que és òbviament un període curt. En canvi, el primer motor gaudeix de l’eternitat, ja que està en acte, no en potència, ja que si estigués en potència estaria també sotmès al moviment.

Aquest concepte del primer motor podria assimilar-se amb el Demiürg de Plató. Tot i que el Demiürg és una causa ordenadora i el primer motor és un principi, els dos tenen en ells el poder sobre els éssers. Tot el que neix ho fa a partir d’ambdós principis, un degut a l’organització i l’altre degut al moviment. Així mateix, tots dos són únics, eterns i perfectes, i d’ells en neix tot, ja que és impossible que el que és pugui ésser sense causa.