Presocràtics: Heràclit

5 Fets d'Heràclit

Heràclit va ser un filòsof presocràtic de teories monistes que defensava que el foc és l’inici i la fi de tot.

Referint-se a aquest concepte hi ha la cita: “Aquest ordre el món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i serà; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura”. El món és l’univers, el qual ni apareix del no-res ni és creat, sinó que és foc, un foc que s’apaga i s’encén segons l’ordre de l’Univers, és a dir, del lógos. Flameja eternament, idea que es reflexa en el concepte de l’etern retorn, de manera que d’un jardí cremat surten encara més harmonioses flors. Així, amb el foc tot allò que mor torna a renéixer, per tant sempre ha existit.

 Prosseguint amb el concepte d’eternitat hi trobem una altra valorada i misteriosa oració: “L’eternitat és un nen que juga als daus. El seu regnat és el propi d’un nen.” Vol dir això que la nostra eterna vida és en mans de l’atzar? Els infants representen l’inici, fet paral·lel a l’eternitat, la qual és un fons sense fi i un camí sense retorn. Podria dir que l’eternitat és també un principi inacabable, ja que si el passat ja no existeix i el futur no ha esdevingut encara, l’únic moment que ens queda és l’ara, el present, el qual per a nosaltres sempre, en tot moment, serà etern, ja que no coneixem cap altra mesura en el temps.

 Per a l’eternitat fa falta el kósmos. Sense kósmos no hi hauria eternitat, i és per això que és necessària la lluita de contraris, per donar lloc a l’ordre. Això és mostrat en aquesta cita: “Els contraris s’harmonitzen, i, de la diversitat, en resulta la més bella harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia.” La lluita és provocada per la mencionada discòrdia, és a dir, l’odi. Sense odi no hi hauria guerra, sense guerra no hi hauria harmonia i sense harmonia no seria possible donar lloc al kósmos.

Plató va concebre la idea de que no es pot atrapar l’essència d’allò canviant. Heràclit en un dels seus fragments diu: “La vertadera naturalesa de les coses sembla restar oculta.” És a dir, l’essència de les coses no es manifesta. Vol dir això que vivim en un costat opac del kósmos? Si no podem captar allò que veritablement són les coses, com podem dir, ni tan sols pensar, que vivim en una realitat plenament real? Les coses són o no són?

 Per últim m’agradaria tractar un fragment que pot tenir certa semblança amb la cita de Mill que diu: “Més val un ésser humà insatisfet que un porc satisfet.” La cita d’Heràclit és: “El món és un de sol per als homes que estan desperts, però cadascú dels que dormen es gira vers un món propi.” Els porcs satisfets correspondrien als homes adormits. Aquests homes es podria dir que viuen en una aparença. Aquesta a ells els hi semblaria una realitat que als altres els hi semblaria subjectiva, però aquesta variant de realitat no és més que un reflex d’allò que sembla ser però no és. D’una altra banda, els homes desperts viuen el kósmos tal com és, tenen la possibilitat de descobrir, com els éssers humans insatisfets, així com la possibilitat de viure en una realitat certa i real, la qual cosa, al cap i a la fi, hauria de ser el desig i l’objectiu de tot ésser la realitat del qual sigui l’eternitat.

L'ésser és

L'ésser és. Parmènides

Aquest fragment de Parmènides mostra la concepció d’ésser, en el sentit existencial de la paraula, com a filosofia de l’autor.

El pensament de Parmènides concep l’ésser com la veritat absoluta i l’única realitat possible, tal i com es mostra en la primera oració: “Només resta un discurs possible: l’ésser és”. Amb això es vol dir que és necessari que l’ésser sigui i no pot deixar d’ésser, ja que sinó no seria etern, com es menciona a la següent línia quan es descriu a l’ésser com a “inengendrat”. La concepció d’eternitat ja es va trobar en la filosofia d’Anaximandre, però aquest es referia a l’àpeiron, és a dir, allò que no té límits. Parmènides fa referir el concepte d’eternitat al mateix ésser quan defensa que aquest no pot néixer, ja que del no-res no pot néixer res. Alhora, l’ésser tampoc mor, ja que si ho fes ja no seria perfecte i tot el que és el kósmos tindria una imperfecció. Es pot apreciar també una  visió de present en l’oració: “No ha estat mai ni serà mai, perquè és ara mateix sencer”. D’aquí es podria dir que l’ésser és ara, està sent ara. Allò que ja ha estat no forma part de la realitat i allò que no ha estat no pot encara ser.

Com ja s’ha mencionat abans, l’ésser ni neix ni mor, sinó que és etern i, per tant, l’única realitat existent és la realitat del fet de ser. Parmènides cita: “No permetré que diguis o pensis res d’allò que no és”. Segons l’autor, tot allò que pot ser és un ésser, i això no canvia mai, ja que si deixés de ser ja no seria un ésser i per tant no existiria. Altrament, allò que no existeix no es pot pensar, d’aquí ve la concepció d’eternitat, ja que si una persona encara no ha nascut, ni la podem imaginar ni la podem pensar, i per tant, si no la podem pensar no existeix. Si no existeix no és eterna, i si no és eterna no és. Per una altra banda, cada ésser ocupa la seva posició dins del kósmos, així es demostra que res pot provenir del no-res, ja que si el no-res donés flor, el jardí apareixeria d’una revolada, per tant, si els éssers poden ser creats a gust del kósmos, l’ordre d’aquest seria irrellevant, com es diu en la següent frase: “Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si prové del no-res?”. L’ésser és etern i és perquè ha d’ésser en aquest mateix moment.

  

Per una altra banda cal tractar el concepte plenament d’ésser. El fet d’ésser o no ésser és el punt central del fragment de Parmènides, com es diu: “És necessari que sigui absolutament o que no sigui”. L’autor diu que ja està decidit que l’ésser sigui. L’ésser és i el no ésser no és, i no hi ha cap altra variant del concepte. L’ésser ha de ser i ho és per necessitat, perquè ha de ser així i no pot ser de cap altra manera, ja que l’ésser és únic i irrepetible, i si no hagués de ser, simplement no ho seria.

Presocràtics, Anaximandre: Àpeiron i Kósmos

Àpeiron i Kósmos

Aquest text d’Anaximandre tracta el nou concepte presocràtic de la causa i principi de les coses, el qual segons l’autor és l’àpeiron, és a dir, tot allò que és il·limitat.

Aquest petit i únic fragment en el qual es mostra el pensament de l’autor el divideixo en dos apartats corresponents als dos punts que separen les oracions. Així, la primera oració és: “D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà on troben també la seva destrucció, segons la necessitat”. D’ella n’extrec dos conceptes: naixement i mort. Ambdós termes representen l’inici i la fi de l’àpeiron, i entremig hi trobem la vida, que representaria el kósmos. Tot i això, àpeiron és definit com una cosa il·limitada, per tant: tot allò que és il·limitat no té un final escrit, així doncs, com pot el fet de néixer, que ja se suposa que és il·limitat, convertir-se en un fet amb un final? I a la vegada, quan el fet de néixer ha evolucionat ja cap al fet de viure, que és limitat, com pot la mort, que és una abstracció, convertir-se en il·limitada quan ni tan sols és una substància que pugui ser titllada de realitat? És en aquest moment del dubte quan apareix el terme de l’etern retorn, al qual es fa menció en la segona divisió del fragment d’Anaximandre.

La segona oració diu: “És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l’ordre del temps”. Tot té un ordre. La vida té un ordre. El temps té un ordre. Per tant, el kósmos, té un ordre, el qual ve donat per la constant lluita de contraris limitats. Aquesta lluita ha estat ja mencionada en la primera oració pel que fa els termes de naixement i mort, els quals, tot i ser elements il·limitats, troben el seu final i el seu inici respectivament en l’aparició de la vida. La vida és una realitat indeterminada que viu en el kósmos. Es podria dir que el l’àpeiron actua segons l’ordre del kósmos, ja que és en aquest on veritablement és viscuda la realitat.

Així doncs, com sóc incapaç d’acabar aquesta variant de comentari amb una conclusió, finalitzo amb una reflexió que alhora és un dubte: Com podem tractar o simplement pensar en fets il·limitats quan l’única realitat que coneixem és el kósmos, el qual, irònicament, resulta ser limitat?