La virtut d'Aristòtil

Ètica a Nicòmac, Aristòtil

Aquest text pertanyent a l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil tracta la virtut com a mitjà per arribar a la felicitat, que és el Bé suprem, així com també el terme mitjà de totes les coses divisibles, el qual ha de ser escollit per sobre dels altres dos extrems.

El fragment dóna inici amb la definició del terme mitjà de totes les coses. Aquest terme només pot ser trobat en aquelles coses que es puguin dividir. Tot allò divisible ho és en tres parts, a les quals Aristòtil anomena defecte i excés en cas dels extrems, i el terme mitjà entre ambdós, com s’observa quan diu: “allò que és igual, és un terme mitjà entre l’excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d’una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d’ambdós extrems”. És aquest últim terme el que a de ser escollit. Tot i això, i com diu el text, no és el terme el que ha de ser escollit, sinó aquell que s’apropa més a l’individu, ja que els extrems de les coses no són les mateixes per a tothom.

És a partir d’aquest moment que és introduït el concepte de virtut. La virtut és un hàbit adquirit voluntàriament i desenvolupat a través dels actes bons. És d’acord a la vida contemplativa, la qual, a la vegada, forma la felicitat. A l’ètica d’Aristòtil, aquesta felicitat és identificada amb el Bé suprem, que és el fil conductor de la seva obra, i, per tant, és el fi de tot individu, és a dir, allò en vista al qual actuem. Aquesta virtut és identificada també amb l’anteriorment nomenat terme mitjà, com diu l’oració: “si la virtut –com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà”. A partir d’aquest concepte s’extreu que tan sols a partir d’aquest terme mitjà es pot arribar al Bé suprem, ja que a aquest s’hi arriba mitjançant la virtut i la virtut és el terme mitjà.

L’ètica d’Aristòtil és comparable amb la de Plató degut al vincle que tenen en el concepte del Bé. L’ètica platònica, a l’igual que l’aristotèlica, intenta arribar al Bé, el qual és donat per la felicitat facilitada per la virtut. Aquest Bé és la contemplació de les idees, per tant, és un Bé suprem. Ambdós filòsofs afirmen, per tant, que la virtut és un mitjà per arribar al concepte màxim, que és el fi en cas d’Aristòtil i les idees en cas de Plató.