Epicureisme

Carta a Meneceu, Epicur

Aquest text d’Epicur, intel·lectual representatiu de la tendència de l’epicureisme, tracta diversos temes centrals de la seva filosofia com són el fet de filosofar, amb el qual s’assoleix la felicitat, les pors de l’ésser humà i, sobretot, la por suprema, que és la mort, el futur, els desitjos, tant naturals com vans, la no proporcionalitat dels plaers, els quals són la finalitat de la vida, i el seny, el qual és origen de tota virtut.

El text dóna inici amb la qüestió sobre l’edat correcta per a filosofar, que no és cap concreta, ja que per assolir la plenitud de l’ànima mai és massa d’hora ni massa tard. Com diu el text, el vell ha de filosofar per gaudir d’una ànima jove en esperit, i el jove ha de filosofar per adquirir saviesa i felicitat, ja que aquesta és la clau de la vida.

Contràriament al plaer, el qual és tractat més endavant, s’hi troben les pors de l’ésser humà, que es comptabilitzen en tres: el destí, els déus i la mort. Mencionant primer els déus, són els éssers dels quals provenen el major bé i el major mal. Tot i això, el text diu: “Els déus només accepten i es fan estimar pels seus semblants, i consideren estrany tot allò que no és de la mateixa mena”, és a dir, no se’ls ha de témer perquè no intervenen en els afers dels humans. Pel que fa la mort, és la que causa el terror més gran que experimenta l’ésser. Tot i això, Epicur defensava que no se l’ha de témer, ja que realment la mort és sols una abstracció l’existència de la qual no pot ser completament afirmada per ningú, ja que veritablement ningú l’experimenta. Això és degut a que tan sols existeixen dos conceptes, que són la vida i la mort, no hi ha pas intermedi. Quan som vius la mort no hi és, i quan som morts no la notem perquè ja ha desaparegut, per tant, i tal com diu el text: “La mort no és real ni per als vius ni per als morts”. Pel que fa el savi envers aquesta situació, ni rebutja la vida ni tem a la mort, no adopta la posició antitètica dels éssers humans.

Un altre punt rellevant dins el fragment són els desitjos. Aquests són dividit en naturals i vans, i dins dels naturals s’hi troben els necessaris i els irrellevants. Aquests desitjos necessaris permeten la tranquil·litat de l’ànima i el benestar del cos, que duen a la felicitat, la qual, alhora, és la finalitat de tot ésser. Contràriament a les abans mencionades pors, s’hi troba el plaer, tret fonamental de l’epicureisme. Aquest és font de tota vida i és inclassificable, ja que tots els plaers proporcionen felicitat. Com diu el text: “El plaer és l’única finalitat”, per tant evita el dolor i provoca la tranquil·litat de l’ànima. Tot i això, aquest plaer és regit o hi participa el seny, el qual dóna origen a altres virtuts, les quals tenen la mateixa natura que una vida de felicitat, com es diu a l’oració: “Les virtuts són connaturals a la vida feliç, i el fet de viure feliçment va sempre acompanyat de la virtut”. A més a més, tota vida feliç i, per tant, de plaer, conté a la vegada, seny, bellesa i justícia.

Per últim, aquesta posició corporalista d’Epicur i els plaers contraresta amb la teoria de Plató, filòsof que donava més importància a l’ànima i les idees que no pas al cos, ja que aquest, pel fet de ser matèria, és un caos abans de l’arribada del Demiürg. Epicur defensa la importància del cos com a fonament de la nostra existència, és la veritable mesura de les coses, mentre que Plató defensava l’existència incorpòria, material i eterna de l’ànima.