Meditacions Metafísiques

Relació ment-cos, Descartes

Aquest text pertany a les Meditacions Metafísiques de Descartes i tracta la qüestió sobre la relació entre el cos i l’ànima.

Per a Descartes, Déu era una substància infinita, i com a tal, és impossible que nosaltres, que som finits, haguem estat els causants d’aquesta idea de Déu. Aquest Déu és l’arrel de tots els altres cossos, és el Creador, fet mostrat a la primera oració, on és dit: “totes les coses que entenc de manera clara i distinta poden ser fetes per Déu”. A partir d’aquest concepte, l’autor desxifra que aquestes coses enteses clara i distintament, poden separar-se, ja que no necessiten l’una de l’altra per existir, per tant, són independents, i no té importància quina de les dues és la causant de la separació, com és dit a l’oració: “i per a considerar-les coses diverses, és ben igual quina sigui la potència que faci la separació”.

Rere aquesta reflexió, Descartes intenta demostrar la seva teoria començant pel Jo, que és l’element fonamental de la seva filosofia.  S’inicia dient que allò real de l’ésser és l’essència, ja que aquesta és la que permet el pensament, i l’home és una substància pensant, fet que l’autor demostra dient: “no hi ha cap altra cosa que pertanyi netament a la meva naturalesa o essència, llevat només el ser una cosa pensant”. Pel que fa la part restant de la separació, que és el cos, demostra la seva independència dient que és possible tenir una idea diferent del nostre cos que de la nostra ment, per tant, són separables. Contràriament a la ment, el cos és tan sols allò extern, la “cosa extensa” que es diu en el text, mentre que l’altra part de l’ésser, l’ànima, no és extensa, sinó pensant. A partir d’aquesta demostració, Descartes conclou dient: “és cert que jo sóc realment diferent del meu cos i que puc existir sense ell”. D’aquesta manera, tot i ser dues coses separables, els éssers poden viure sense el cos, però no pas sense la ment.

Aquesta separació entre cos i ànima va ser tractada anteriorment per Plató, qui tenia una teoria també dualista. Tot i això, la principal diferència entre ambdós autors en aquest aspecte és la causa de les coses. Per a Descartes, Déu és qui ha creat l’existència, mentre que Plató creà el Demiürg, el qual, tot i no ser el causant de les coses, les ordena. Per a Plató, la part més important de l’ésser és l’ànima, igual que Descartes, qui diu que es pot viure sense cos, però no pas sense ment.

Meditacions Metafísiques

L'existència de Déu, Descartes

Aquest text pertany a les Meditacions Metafísiques de Descartes i tracta una de les principals qüestions de la seva filosofia, que és l’existència de Déu.

El fragment dóna inici amb una reflexió a partir de la qual es desenvoluparà la prova de l’existència. Aquest argument diu que si podem extreure del nostre pensament la idea d’una cosa de la qual percebem totes les qualitats, si som capaços d’intentar demostrar les coses mitjançant el pensament i la reflexió, per què no podríem demostrar a partir d’un altre fet que Déu existeix? És a dir, si podem demostrar totes les coses, en teoria hauríem de poder demostrar Déu. El text diu: “la idea d’Ell –és a dir, d’un ésser summament perfecte- la trobo en mi almenys igual a com hi trobo l’existència de qualsevol figura o nombre”. D’aquí es podria extreure que la idea de Déu la trobem en nosaltres mateixos, ja que és en nosaltres on trobem les idees, i si tenim les idees de les coses, hauríem de tenir també la de Déu. També es diu d’aquest Déu que “li pertany d’existir sempre”, és a dir, que va existir, existeix i existirà, per tant, és etern. A més a més, el fet que Déu existeixi pot ser tan cert con qualsevol altra cosa que nosaltres pensem, tot i que aquesta idea que formem sigui errònia, com es diu a la darrera oració del primer paràgraf: “l’existència de Déu hauria de ser, per a mi, almenys tan certa com ho han estat fins aquí les veritats matemàtiques”.

 

Seguidament, al següent paràgraf es tracten els conceptes de l’existència i l’essència, dels quals és dit que es separen en totes les coses, i, que si es separen en totes les coses, també haurien de separar-se en Déu, però aquesta és una hipòtesi que es refuta immediatament, ja que Descartes diu: “a aquell que para atenció amb més compte, li esdevé manifest que l’existència no és pas més separable de l’essència de Déu”. A partir d’aquí, Descartes fa una comparació entenedora amb una muntanya i la seva vall, amb la qual demostra que no sempre les coses es separen, ja que no pot haver-hi una vall si no hi ha muntanya. Anteriorment s’ha dit que si es separa l’existència de l’essència, Déu no existiria. Això contradiu la màxima qualitat que té Déu com a definició, que és la perfecció. Déu no pot ser tan sols essència, ja que un Déu no existent, no és un Déu perfecte, i Déu ha de ser perfecte, per tant, ha d’existir.

Je pense, donc je suis

El dubte metòdic i el cogito, Descartes

Aquest text de Descartes exposa com a tema central la recerca d’una veritat que es converteixi en principi de la filosofia cartesiana.

El fragment dóna inici amb el dubte de l’autor sobre el seu anterior mètode per tal de trobar aquest principi tan desitjat, que és la veritat. És llavors quan Descartes reflexiona i pensa que la veritat es trobarà tan sols en allò que no li proporcioni cap dubte, d’aquesta manera, l’autor titlla de fals tot allò sobre el qual no està segur. Un cop fet el procés i un cop rebutjat tot allò que és fals, cap cosa serà certa. La filosofia de Descartes estableix certes fases del dubte, una de les quals és el dubte dels sentits. Com es diu en el text, els sentits ens enganyen i, per tant, hem de distanciar-nos de tota dada o tot coneixement que ens hagin donat o que ens donin. D’altra banda, és d’humans equivocar-se, tots els homes s’equivoquen, fet que crea dubte sobre la certesa d’allò que han dit. Per tant, cal també titllar de fals tots aquells coneixements que hem rebut al llarg de la vida. Seguint aquesta regla, i donat que el filòsof també és home, havia de rebutjar alhora allò que li havia estat ensenyat, com es diu al text: “jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per ser demostratives”.

Seguidament, es fa referència a la distinció del món dels somnis i el món real, fet que correspon a la fase del dubte que prossegueix als dubtes dels sentits; i aquesta nova fase és sobre els dubtes de la realitat. Aquesta part de la teoria diu que és possible que no distingim clarament quan estem somiant i quan estem desperts, ja que no sabem si estem sent enganyats o si la realitat que nosaltres pensem que vivim és realment certa. D’aquí es parteix quan el text diu: “tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim”. D’aquesta manera, un cop rebutjats tots els tipus de dubtes, Descartes reflexiona sobre una qüestió, i és que, que ell tingués dubtes i que pensés que tot era fals, era una afirmació i una realitat que convertia aquest concepte en el principi de la seva filosofia cartesiana. Per tant, Descartes extreu dels dubtes la primera veritat, que és, com diu el text: “jo penso, doncs jo sóc”. D’aquí es pot derivar el nou concepte individual del Jo, l’existència del qual no en podem dubtar, ja que el fet que jo existeixi és l’única cosa que sé que és realment i indubtablement certa.

Descartes conclou dient que aquesta veritat és “tan ferma i segura, que vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava”. Així, l’autor extreu dels seus dubtes el principi fonamental de la seva filosofia, que és el dubte metòdic (allò respecte el qual no es té cap dubte) i el seu ja famós: “Cogito ergo sum”. Es podria dir, per tant, que la primera realitat som nosaltres.