Meditacions Metafísiques

L'existència de Déu, Descartes

Aquest text pertany a les Meditacions Metafísiques de Descartes i tracta una de les principals qüestions de la seva filosofia, que és l’existència de Déu.

El fragment dóna inici amb una reflexió a partir de la qual es desenvoluparà la prova de l’existència. Aquest argument diu que si podem extreure del nostre pensament la idea d’una cosa de la qual percebem totes les qualitats, si som capaços d’intentar demostrar les coses mitjançant el pensament i la reflexió, per què no podríem demostrar a partir d’un altre fet que Déu existeix? És a dir, si podem demostrar totes les coses, en teoria hauríem de poder demostrar Déu. El text diu: “la idea d’Ell –és a dir, d’un ésser summament perfecte- la trobo en mi almenys igual a com hi trobo l’existència de qualsevol figura o nombre”. D’aquí es podria extreure que la idea de Déu la trobem en nosaltres mateixos, ja que és en nosaltres on trobem les idees, i si tenim les idees de les coses, hauríem de tenir també la de Déu. També es diu d’aquest Déu que “li pertany d’existir sempre”, és a dir, que va existir, existeix i existirà, per tant, és etern. A més a més, el fet que Déu existeixi pot ser tan cert con qualsevol altra cosa que nosaltres pensem, tot i que aquesta idea que formem sigui errònia, com es diu a la darrera oració del primer paràgraf: “l’existència de Déu hauria de ser, per a mi, almenys tan certa com ho han estat fins aquí les veritats matemàtiques”.

 

Seguidament, al següent paràgraf es tracten els conceptes de l’existència i l’essència, dels quals és dit que es separen en totes les coses, i, que si es separen en totes les coses, també haurien de separar-se en Déu, però aquesta és una hipòtesi que es refuta immediatament, ja que Descartes diu: “a aquell que para atenció amb més compte, li esdevé manifest que l’existència no és pas més separable de l’essència de Déu”. A partir d’aquí, Descartes fa una comparació entenedora amb una muntanya i la seva vall, amb la qual demostra que no sempre les coses es separen, ja que no pot haver-hi una vall si no hi ha muntanya. Anteriorment s’ha dit que si es separa l’existència de l’essència, Déu no existiria. Això contradiu la màxima qualitat que té Déu com a definició, que és la perfecció. Déu no pot ser tan sols essència, ja que un Déu no existent, no és un Déu perfecte, i Déu ha de ser perfecte, per tant, ha d’existir.