Realitat Virtual

La realitat virtual, Javier Bustamante (adaptació)

Aquest text forma part d’una adaptació de Javier Bustamante de l’obra Sociedad informatizada.

El fragment reflexiona sobre la recentment apareguda realitat virtual, de la qual explica l’efecte que causa en la societat i el perill de la confusió entre saber què és allò real i què és allò simulat o aparent.

El text porta com a capçalera La realitat virtual, tema al que fa referència literalment tot el text. Un títol no tan literal podria ser Sensacions electròniques, fent referència així al món electrònic de la realitat virtual i les sensacions que produeix en les persones.

Aquest fragment el podríem dividir en tres parts: la descripció de realitat virtual, la creació d’un nou entorn i, per últim, les conseqüències d’aquesta realitat.

En les primeres dotze línies, l’autor tracta la definició del concepte de realitat virtual. Se’n diu d’ella que és un fenomen tecnològic que crea o simula una vivència tecnològica que és viscuda com una vivència pròpia, propera o real. Les paraules de l’autor per a descriure la transformació d’allò virtual són: “El concepte de mitjà es dilueix, fins a arribar a l’ideal d’una estimulació cerebral directa”. D’aquesta cita en podem extreure que l’objecte virtual passa de ser un mitjà d’entreteniment a ser una vivència que se sent interna, que va directament a la ment sense passar pels sentits, com ho faria un videojoc, el qual passaria per la vista i l’oïda abans d’anar a la ment.

La segona divisió del text comprèn la resta del paràgraf. En ell es diu que la realitat virtual crea un nou entorn. Aquest entorn, dissenyat per un aparell tecnològic com podria ser un ordinador, pot arribar a semblar més interessant o fins i tot més real, que la pròpia realitat, i, per tant condicionaria a la persona a viure en una realitat creada per la ficció. Un exemple no electrònic que dóna l’autor són les sèries de televisió. Les situacions emeses en les sèries poden arribar a ser més atractives i a interessar més que les situacions de la vida real. A més a més, les situacions de patiment dels protagonistes es sofreixen més que les de persones de la pròpia vida.

 L’última fragmentació del text és el darrer paràgraf. En ell s’anomenen les conseqüències d’aquesta realitat virtual, que serien no distingir allò que és real d’allò que és simulat. Aquesta no distinció entre allò físic i allò electrònic provoca confusió i una realitat fictícia.

Com a resultat final, extraiem del text que la realitat virtual és percebuda veritablement com una realitat pel fet que provoca sensacions a partir d’un mitjà tècnic, però en aquesta realitat cal distingir allò imaginari d’allò propi i plenament real. 

Aquí deixo els defineix que varem fer el dia abans de l'examen! 

• 
  
• Saber vulgar:  es basa en experiències de la vida quotidiana, es pregunta què però no per què. És sistemàtic i ve marcat per prejudicis.

• Saber científic: és rigurós i crític. Es pregunta tant la causa com la conseqüència. Aplica l'experiència i les matemàtiques.

• Tècnica: consisteix a saber con fer certes activitats.

• Ciència (definició moderna): el nou concepte neix durant el Renaixement, en l'anomenada Revolució Científica, quan apareix la física matemàtica. Determina les seves característiques i dissenya els seus mètodes.

• Mètode: és la manera científica de pensar i actuar planejadament i ordenadament, amb un objectiu en ment per tal d'aconseguir un fi. L'utilitza el científic.

• Experiment: conjunt d'activitats prèviament planificades amb fórmules matemàtiques que tenen el fi de descobrir el comportament de les coses.

• Sil·lorgisme: raonament deductiu en el qual posades certes premises en treiem una conclusió.

• Inducció incompleta: fa comprovacions individuals i no inclou totes les solucions possibles. La conclusió no ha de ser totalment certa, sinó possible.

• Hipòtesi: suposició provisional que encara no ha estat verificada.

• Llei: enunciats universals que expressen el comportament o la relació entre uns fenòmens regular i invariablement.

• Verificació: és quan els fets observats concorden amb els fets deduïts de la hipòtesi.

• Comprensió: explicar el sentit de les coses, se situa dins dels fets. Capta més el sentit que la realitat.

• Mite: narracions fantàstiques que intenten explicar l'origen i la regularitat de tot allò sobrehumà.

• Mètode empirico-racional: a través dels sentits i l'enteniment accedim a la realitat, tant al nivell sensible com l'intel·ligible.

• Racionalisme clàssic: afirma la primacia de la raó sobre l'experiència i defensa l'existència d'idees innates.

• Revolució copernicana del coneixement: transformació en el coneixement que té com a conseqüència la prioritat del subjecte sobre l'objecte.

• Joc del llenguatge: maneres d'utilitzar el llenguatfe i models que descriurn situacions comunicatives. Tenen les seves pròpies regles.

• Hermenèutica no-normativa: no posa normes en la comprensió i no hi ha forma d'obtenir millors resultats.

• Filosofia pràctica: s'ocupa de l'acció i tracta sobre el que ens convé escollir orientant la conducta humana.

• Ontologia: branca de la filosofia tècnica que tracta sobre l'ésser.

El concepte còsmic de la filosofia

Concepte còsmic de la filosofia, Immanuel Kant

Aquest fragment forma part de l’obra Crítica de la raó pura, escrita per Immanuel Kant. Kant fou un filòsof alemany del segle XVIII i és considerat per molts com el pensador més influent de l’era moderna.

El concepte que tracta aquest fragment és el concepte còsmic filosòfic, el qual enllaça els coneixements amb la raó. Com a idees principals, Kant dóna a conèixer els dos significats que pot tenir la paraula filosofia, ja que aquesta pot ser un concepte d’escola i, per una altra banda, un concepte còsmic.

Aquest fragment porta com a capçalera Concepte còsmic de la filosofia, títol escollit pel tema principal al qual fa referència i explica l’autor. Un altre títol alternatiu podria ser Els dos conceptes filosòfics, donant així a veure els dos tipus de filosofia en els quals s’interessa l’autor en concret. 

Aquest text adaptat el podríem dividir en quatre parts: la introducció sobre què és filosofar, filosofia com a concepte d’escola, el concepte còsmic i, per últim, la relació entre coneixement i raó.

En el primer paràgraf Kant assenyala que només es pot aprendre a filosofar, no és una habilitat innata, de fet, tot és après, res és innat. Aquestes quatre primeres línies diuen que per filosofar s’ha d’exercir la raó sobre uns principis que ja coneixíem.

La segona part del text tracta sobre la filosofia com a terme acadèmic. Per a Kant aquesta paraula suposava el fet de buscar i voler aconseguir una lògica coherent i perfecta per entendre certs aspectes. Però els filòsofs          que fan costat al mètode transcendental no busquen termes perfectes, sinó una manera de fonamentar-los.

Seguidament, les frases que continuen la segona divisió del text mencionen el concepte còsmic. Aquest concepte arribà a ser un prototip, un tòpic, un model a seguir, per a altres filòsofs que el veien com l’ideal de la filosofia. La seva definició la trobem em l’última part del text.

Per últim, Immanuel Kant dóna la definició de concepte còsmic, el qual defineix lligat a la filosofia: “La filosofia és la ciència de la relació de tots els coneixements amb els fins essencials de la raó humana”. Aquesta és la frase que resumeix el text, i d’ella en podem extreure que els coneixements i la raó van lligats, ja que utilitzem els coneixements com a mitjà per satisfer els dubtes i preguntes que es formulen els éssers raonables.

Per tant, en aquest text del famós filòsof, es fa referència a que el concepte còsmic de la filosofia pot respondre a les tres preguntes kantianes, que són: Què puc saber? Què he de fer? I Què m’és permès d’esperar? Totes aquestes preguntes van lligades tant al fet de tenir coneixements com al fet d’aplicar la raó.

Mite de la caverna: Vídeo

Aquí deixo un vídeo bastant simpàtic i molt ben fet sobre el mite de la caverna, tema tractat anteriorment en aquest blog en l'entrada relacionada amb l'obra de Calderón de la Barca, La vida es sueño. Disfruteu-lo!

El mite de la caverna

                         La Vida es Sueño, Calderón de la Barca

Plató diu en el mite de la caverna que l'home viu en un món de somnis, de focor, és presoner dins d'una caverna i arriba un moment en que tot el que veu, les ombres, les troba reals. La influència d'aquest concepte en La vida es sueño és molta, ja que el protagonista, Segismundo, un home que havia estat tractat com un animal i que va haver de canviar el seu comportament quan és dut al tro de Polònia, viu al principi en una "caverna", com en la presó, sense llibertat i encadenat. Desconeix el món exterior i també el seu món interior, tan sols aconsegueix veure qui és quan surt d'aquell món on era tancat i torna a ser lliure.

Metafísica. Autor: Aristòtil

AL PRINCIPI HI HA L'ADMIRACIÓ

Aquest text és un fragment de l’obra Metafísica, escrita per Aristòtil. Aristòtil nasqué a Tràcia el 385 a.C. Fou un filòsof grec que més tard va esdevenir un dels pensadors més influents de la història. Va ser alumne de Plató, qui deia d’ell que era el seu alumne més brillant. Tot i això, Aristòtil criticava les seves teories, i a la seva mort viatjà a altres països per exercir de mestre. Com a curiositat, l’any 343 a.C va ser l’educador d’Alexandre el Gran.

L’obra pertanyent a aquest fragment és l’anomenada Metafísica, obra per excel·lència d’Aristòtil i una de les obres més importants de tota la branca de la filosofia. Durant aquesta petita part de la famosa obra, l’autor tracta l’origen de la filosofia, així com també parla sobre el caràcter d’aquells que cerquen respostes i defensa que la filosofia és l’única ciència lliure que hi ha.

Aquest fragment porta com a capçalera “Al principi hi ha l’admiració”, títol escollit probablement per les paraules que l’autor escriu sobre la relació entre la ignorància i el filòsof, qui diu que és mogut per la seva admiració cap a fets quotidians. Un altre títol alternatiu podria ser “La ignorància mou els coneixements”, ja que és adient si es relaciona amb una de les parts que més importància té dins de l’escrit, la que fa referència al sentit de la ignorància que experimenten els filòsofs abans de començar a intentar trobar respostes.

Un dels temes que tracta Aristòtil durant les primeres línees és l’origen de la filosofia. Segons l’autor, la filosofia va néixer arran una magnitud de preguntes. Aquestes preguntes al principi eren comunes, quotidianes, però al llarg del temps van evolucionar en preguntes més complexes que movien als filòsofs per un sentiment d’admiració i curiositat envers tot el que els envoltava.

Aquest concepte d’ignorància que segons Aristòtil movia a filosofar, és utilitzat també del mode contrari, ja que diu que molts pensadors filosofen per fugir de la ignorància. Tot i que semblin conceptes iguals, són totalment oposats. La ignorància mou a intentar adquirir més coneixements, però els coneixements també són utilitzats per fugir de la ignorància, fet que significa que volen adquirir respostes per obtenir més coneixença, no amb algun fi específic que comporti una recompensa material.

Els coneixements són el mètode per arribar al saber. El saber és captar la realitat d’algun objecte, fet o persona i saber transmetre-ho a un emissor. El tipus de saber que transmet Aristòtil és el saber filosòfic, ja que els pensadors es formulen preguntes i busquen possibles respostes per satisfer els seus dubtes i alhora ampliar els seus coneixements. 

ÉS LA CIÈNCIA UN CONEIXEMENT SUPERIOR?

ÉS LA CIÈNCIA UN CONEIXEMENT SUPERIOR?

Quantes vegades els humanistes ens hem sentit rebutjats i hem escoltat com es criticaven els nostres interessos? Quantes vegades hem escoltat que estudiar anglès o literatura no serveix per a res?

Potser la ciència és el mitjà més segur per buscar respostes, ja que normalment troba solució a totes les qüestions, però tots els altres àmbits no són inferiors de cap manera. Amb la filosofia s’entén el món, s’entenen les persones, els pensaments i les maneres d’enfocar la vida; amb la ciència s’investiga, s’experimenta, es troba una solució i es comprova, i aquí ja s’acaba tot, no es segueix indagant.

Tots aquells als que la ciència no ens crida l’atenció és perquè tenim una ment abstracte, una ment que es vol impregnar de paraules, de reflexions, d’autors, preguntes que ens facin ser racionals. 

QUÈ ENTENEM PER FILOSOFIA?

QUÈ ENTENEM PER FILOSOFIA?

Si busquem el concepte de filosofia al diccionari obtenim aquesta definició:

“Filosofia. Conjunt de coneixements que busca establir, de manera racional, els principis més generals que orienten el coneixement de la realitat, així com el sentit d’obrar humà.”

Això és segons el diccionari, però el cert és que no trobem les paraules clau que defineixin a la perfecció aquest concepte, tot i que Russell ens donà una pista quan digué que la filosofia era palplantada justament entre mig de la teologia i la ciència.

Per començar, el mateix Aristòtil, el filòsof per excel·lència, va dir que la filosofia no és una ciència productiva, més tenint en compte que en si mateixa la filosofia és un grapat de preguntes sense respostes, ja que les que hi havia s’han anat desmuntant al llarg del temps.

 

A diari ens fem preguntes com: Per què necessitem això de la filosofia? Quin sentit té la nostra vida?

És ben cert que aquestes preguntes ens fan entristir, ja que ens donem compte de la nostra ximple ignorància. Però això no té per què ser així, la política moltes vegades (o gairebé sempre) ens converteix en esclaus del nostre propi silenci i dels nostres propis pensaments, i això no pot ser. S’ha de revolucionar la ciutat, el panorama, s’han de proclamar a l’univers els nostres coneixements.

El llenguatge és l’únic mètode per entendre la filosofia, la filosofia aconsegueix que tinguem preguntes, dubtes sobre la nostra existència i la nostra manera de viure, cosa que provocada en uns adolescents és realment admirable... Però la filosofia també ens proporciona un major coneixement sobre el món i les persones, per això no hem de fugir d’ella, perquè sinó ens convertiríem en uns estúpids, i, tal i com va dir un famós filòsof: “La filosofia serveix per detestar l’estupidesa, fa de l’estupidesa una cosa vergonyosa”. 

Exercicis pàg. 17

·Escriu una definició de saber utilitzant les teves pròpies paraules.

-Saber és descobrir coses en el sentit més ampli de la paraula, saber és conèixer i tenir la certesa d'una realitat qua abans desconeixíem i que ara som capaços de transmetre a altres persones.

·Què significa que les dades de l'experiència han d'incloure's sempre en un context teòric que les faci intel·ligibles?

-Que els fets només tenen sentit si estan en un marc conceptual.

·Quin tipus d'experiència, d'entre les anomenades, pot produir contemplar un quadre? Descriu-la

-Una experiència quotidiana o una artística. Podria ser quotidiana perquè observem un quadre sense saber res d'ell, i podria ser artística perquè podem interpretar, llegir o investigar sobre el significat de l'obra.

·Hi ha alguna relació entre el saber científic i el tècnic? Justifica la resposta.

-El saber tècnic planteja reptes que la ciència ha de dur a terme mitjançant pautes que ella mateixa ha establert.

          

Preguntes Inicials

1. Què és la filosofia?

-La filosofia és una manera de conèixer i intentar entendre millor tot allò sobre el qual ens fem preguntes.

2. Digues el nom de cinc filòsofs

-Aristòtil, Sócrates, Platón, Pitàgores, Montesquieu, Voltière.

3. Esmenta quatre temes centrals de la filosofia.

-Lògica, saber, realitat i justícia.

4. Què significa conèixer?

-Tenir una major certesa o començar a donar-li forma a algun aspecte que ens causa confusió.

5. Per què és necessària la política?

-Per intentar tenir un ordre dintre d'un lloc i poder així viure d'una manera correcta i igual.

6. Podem conèixer la veritat?

-Podem conèixer la veritat si ens apropen a ella d'una manera que la podem veure clarament.

7. Què esperes d'aquest curs?

-Espero treure la matèria amb esforç i que al final de cada trimestre em trobi més satisfeta amb els meus resultats.