Comparació racionalistes

Descartes - Spinoza - Leibniz

Descartes, Spinoza i Leibniz són tres filòsofs racionalistes de la filosofia renaixentista. Defensen l'existència irrefutable de Déu, tot i que el seu model científic són les matemàtiques, fet contrari als empiristes, el model dels quals és la física. Tots tres parteixen del subjecte, del Jo, que és la primera veritat. Els racionalistes neguen l'experiència sensible, ja que diuen que els sentits enganyen. Per últim, identifiquen l'ésser com la substància, la qual és per a tots "allò que no necessita de res més per existir", tot i que donen definicions diferents:

• Descartes: "La substància és allò que no necessita més que de si mateix per existir"
• Spinoza: "La substància és allò que és en si i es concep per side tal manera que no necessita de cap altra cosa per ser i concebre's"
• Leibniz: "La substància és el subjecte al qual s'atribueixen diversos perdicats de tal manera que ell no pot ser predicat d'un altre subjecte"

D'altra banda, Descartes, Spinoza i Leibniz es distingeixen per diferents concepcions en les seves filosofies. Primerament es pot dir que la diferència més significativa és que Descartes es dualista (cos-ànima), Spinoza és monista (Natura = Déu) i Leibniz és pluralista (quantitat innombrable de substàncies). 

Tot i que tots tres defensen l'existència del subjecte, la concepció de la primera veritat és diferent, ja que per a Descartes és el Jo i per a Spinoza és Déu. Tots tres coincideixen també en l'extensió, però Leibniz discrepa amb Descartes en què la matèria no és extensió geomètrica.

A Descartes li va sorgir un problema en la seva afirmació de l'independència entre cos i ànima, i és que si em faig mal, em faig mal Jo, no pas el cos simplement. D'aquesta manera, Leibniz nega la relació entre cos i ànima i supera el problema que Descartes intentà solucionar amb la glàndula pineal (punt d'interacció entre cos i ànima - unió accidental), i és que Leibniz elabora la teoria de l'harmonia preestablerta: hi ha una sincronia perfecta entre ànima i cos, ja que funcionen alhora, com un rellotge sincronitzat per Déu. Per últim, per a Descartes l'atribut és l'element essencial del Jo, mentre que Spinoza diu que l'atribut és allò fonamental de la substància.