Crítica a la teoria de Kant

Pensament kantià

Deia Kant que l’ésser humà “és una raó finita en oposició a la raó infinita”. Aquesta raó infinita, la qual podria ser identificada amb Déu, no pertany al món que dóna un coneixement vàlid i universal, és a dir, a les matemàtiques ni a la física. Aquestes dues ciències són les que donen un coneixement vàlid. Així, la Metafísica, pel fet de no donar respostes calculades, és tan sols un conjunt de preguntes sense resposta.

Tot i això, Kant estableix que s’ha d’arribar a un coneixement “a priori”, és a dir, independent de l’experiència. El cas és, però, que allò que nosaltres podem viure i experimentar probablement no ho podem analitzar matemàticament, per la qual cosa es tornaria a parlar de conceptes transmundans.  Tot i això, Kant supera aquest obstacle dient que aquest coneixement “a priori” no s’hauria de buscar en els objectes, sinó que s’hauria de buscar a partir del Jo, i és que cal anar més enllà de les matemàtiques i la física i no encallar-se en els límits superficials de l’abric científic de la humanitat.

D’altra banda, Kant tracta també el tema dels absoluts, un dels quals és Déu. El problema d’aquests absoluts és que tan sols fan referència a allò pensat, i conseqüentment, a allò que no es pot conèixer. Però, prosseguint amb Déu, aquest és un absolut que permet distingir el bé del mal, conceptes que no es podrien separar matemàticament, perquè hi ha universos dins l’ésser que la ciència no pot explicar. Paul Feyerabend deia una cosa semblant, i és que la complexitat humana no pot ser explicable a partir de regles metodològiques. Tot i que ell posava la ciència a la mateixa alçada que el vudú, fet que ja se’n va a un extrem, sí que era capaç de veure la profunditat que caracteritza l’home. Però Kant tampoc s’encallava en la ciència, perquè una de les antinòmies de la raó pura deia que els fenòmens del món no es poden explicar només per les lleis de la natura, sinó que cal la llibertat.

D’altra banda, en els anteriorment mencionats conceptes del bé i del mal, Kant no els intenta definir ni analitzar mitjançant les matemàtiques ni la física, sinó que aquests els aplica a la moral, i és que tota persona en sanes condicions ha de fer, com bé diu el refrany, el que vol que li facin a ella. De la mateixa manera, cal tractar als altres com un fi, no com un mitjà, és a dir, que l’objectiu de tot home hauria de ser fer el seu camí de manera que al final es arribi a l’interior dels altres, no pas utilitzar els altres per arribar a un altre fi, ja sigui un fi material o la mateixa felicitat.

Per últim, Kant s’atura també en la llibertat humana, la immortalitat de l’ànima. Ambdues qüestions probablement mai podran ser resoltes. Però què seria de la vida humana sense el somni de la llibertat i la il·lusió de l’existència eterna?