Relativitat i conducta

Sobre el bé i el mal

Bé i mal són dos conceptes abstractes i probablement subjectius que ha inventat l’espècie humana per justificar la seva actuació. Deia Kant que “no hi ha res de bo o dolent més que la bona o dolenta voluntat”. Es pot dir llavors que no importa què fem, sinó que allò veritablement rellevant és com fem les coses. Bé i mal són, per tant, conceptes relatius.

Aquesta relativitat no li servirà a Nietzsche, qui va dir que “els micos són massa bons per haver l’home descendit d’ells”. D’aquesta manera, l’home es converteix en un ésser que no és bo per naturalesa. Probablement, l’home no fa el mal sabent que ho fa, ja que moltes vegades el mal ve donat per les pròpies pautes de conducta de la societat. Si algú s’atura a pensar, què és el mal realment? És mal tot allò que no considerem propi de persones mentalment sanes? Segurament no, perquè, tal i com va dir Locke en la seva teoria contra l’innatisme, que la humanitat pensi que una cosa és certa (o, en aquest cas, dolenta) no significa que realment ho sigui. Potser fer el mal és fer allò que no és ètic, però, què és l’ètica sinó una altra mesura de l’home?

El problema sorgeix quan algú en plenes facultats no fa ús del bé, el qual hauria de ser la principal arma per aconseguir la suposada felicitat. Sobre el bé diu Descartes: “el bé que hem fet ens dóna una satisfacció interior, que és la més dolça de totes les passions”. Segons el Diccionari d’Estudis Catalans, el bé és “allò que procura un avantatge, una satisfacció”. Tenint en compte aquesta definició, el bé no seria més que un mitjà per aconseguir un fi, que seria la felicitat. D’aquesta manera, l’ésser es mouria per l’interès d’una promesa probablement inexistent. Aquest tipus de bé ens conduiria cap a l’egoisme. Tenint això en compte, cal recordar que Epicur va dir sobre el plaer: “no cal experimentar tots els plaers ni evitar tots els dolors”. En el cas del bé i del mal, no sempre fer el bé és bo, tot i que sigui l’opció correcta, ja que, per exemple, podria ferir algú. De la mateixa manera, no cal evitar el mal, ja que, al cap i a la fi, és aquest el que fa a de l’home un ésser fort.

Tot i això, el que distingeix l’ésser humà de les altres espècies és la intel·ligència. Cada home ha de regir-se per les seves pròpies conviccions, però sempre de manera que aquestes conservin la puresa de mirada amb la qual cada home neix, perquè, al cap i a la fi, no importen els mals que s’han fet, sinó la manera en què s’han superat.

 “Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo esa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas” –Pablo Neruda.