Plató i el saber

La ignorància socràtica, Plató

Aquest text forma part de l’Apologia de Sòcrates, obra situada en el període de diàlegs socràtics, pertanyent a la joventut de l’autor i centrada en el seu mestre, que fou Sòcrates.

En el fragment s’hi destaquen dos conceptes, que són el déu i el savi. Pel que fa el primer, és la reflexió de la qual extreu el dubte que el mourà cap a la saviesa dels homes. No tenia constància de l’existència del déu, així que es pregunta el perquè de la seva paraula, per què diuen d’ell que és el més savi. Basat en la seva filosofia, Plató no troba el significat adient a aquesta qüestió, però tampoc hi pot dubtar, ja que l’autoritat del déu no pot ser pas posada en entredit, com es mostra en l’oració en que diu: “No mentirà pas, car no li és possible”, així que es decideix a preguntar tot aquell al qual se li atribueixi saviesa.

 Un cop superat aquest primer apartat del text, s’arriba al segon concepte, que és la saviesa. Plató es proposa preguntar a un home que és considerat savi per tothom. Ell sabia que l’altre no ho era pas, de savi, així que li ho va intentar mostrar, fet pel qual resultà odiat. Una de les principals cites de la filosofia platònica (“jo només sé que no sé res”), pot reflectir-se en el moment en què Plató afirma que ell és una mica més savi que aquell home, tot i que cap dels dos sigui savi perquè cap dels dos sap res.

L’oració principal del text seria: “De més savi que aquest home bé ho sóc, perquè ningú dels dos no sap res; però mentre ell es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res, no em penso saber”. El concepte clau que s’extreu d’això és que és més savi aquell que accepta la pròpia ignorància que aquell que la rebutja i accepta i es creu la condició errònia que se li ha atribuït, ja que de saber no es pot saber res més que el fet de no saber.