Presocràtics: Heràclit

5 Fets d'Heràclit

Heràclit va ser un filòsof presocràtic de teories monistes que defensava que el foc és l’inici i la fi de tot.

Referint-se a aquest concepte hi ha la cita: “Aquest ordre el món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i serà; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura”. El món és l’univers, el qual ni apareix del no-res ni és creat, sinó que és foc, un foc que s’apaga i s’encén segons l’ordre de l’Univers, és a dir, del lógos. Flameja eternament, idea que es reflexa en el concepte de l’etern retorn, de manera que d’un jardí cremat surten encara més harmonioses flors. Així, amb el foc tot allò que mor torna a renéixer, per tant sempre ha existit.

 Prosseguint amb el concepte d’eternitat hi trobem una altra valorada i misteriosa oració: “L’eternitat és un nen que juga als daus. El seu regnat és el propi d’un nen.” Vol dir això que la nostra eterna vida és en mans de l’atzar? Els infants representen l’inici, fet paral·lel a l’eternitat, la qual és un fons sense fi i un camí sense retorn. Podria dir que l’eternitat és també un principi inacabable, ja que si el passat ja no existeix i el futur no ha esdevingut encara, l’únic moment que ens queda és l’ara, el present, el qual per a nosaltres sempre, en tot moment, serà etern, ja que no coneixem cap altra mesura en el temps.

 Per a l’eternitat fa falta el kósmos. Sense kósmos no hi hauria eternitat, i és per això que és necessària la lluita de contraris, per donar lloc a l’ordre. Això és mostrat en aquesta cita: “Els contraris s’harmonitzen, i, de la diversitat, en resulta la més bella harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia.” La lluita és provocada per la mencionada discòrdia, és a dir, l’odi. Sense odi no hi hauria guerra, sense guerra no hi hauria harmonia i sense harmonia no seria possible donar lloc al kósmos.

Plató va concebre la idea de que no es pot atrapar l’essència d’allò canviant. Heràclit en un dels seus fragments diu: “La vertadera naturalesa de les coses sembla restar oculta.” És a dir, l’essència de les coses no es manifesta. Vol dir això que vivim en un costat opac del kósmos? Si no podem captar allò que veritablement són les coses, com podem dir, ni tan sols pensar, que vivim en una realitat plenament real? Les coses són o no són?

 Per últim m’agradaria tractar un fragment que pot tenir certa semblança amb la cita de Mill que diu: “Més val un ésser humà insatisfet que un porc satisfet.” La cita d’Heràclit és: “El món és un de sol per als homes que estan desperts, però cadascú dels que dormen es gira vers un món propi.” Els porcs satisfets correspondrien als homes adormits. Aquests homes es podria dir que viuen en una aparença. Aquesta a ells els hi semblaria una realitat que als altres els hi semblaria subjectiva, però aquesta variant de realitat no és més que un reflex d’allò que sembla ser però no és. D’una altra banda, els homes desperts viuen el kósmos tal com és, tenen la possibilitat de descobrir, com els éssers humans insatisfets, així com la possibilitat de viure en una realitat certa i real, la qual cosa, al cap i a la fi, hauria de ser el desig i l’objectiu de tot ésser la realitat del qual sigui l’eternitat.