Presocràtics, Anaximandre: Àpeiron i Kósmos

Àpeiron i Kósmos

Aquest text d’Anaximandre tracta el nou concepte presocràtic de la causa i principi de les coses, el qual segons l’autor és l’àpeiron, és a dir, tot allò que és il·limitat.

Aquest petit i únic fragment en el qual es mostra el pensament de l’autor el divideixo en dos apartats corresponents als dos punts que separen les oracions. Així, la primera oració és: “D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà on troben també la seva destrucció, segons la necessitat”. D’ella n’extrec dos conceptes: naixement i mort. Ambdós termes representen l’inici i la fi de l’àpeiron, i entremig hi trobem la vida, que representaria el kósmos. Tot i això, àpeiron és definit com una cosa il·limitada, per tant: tot allò que és il·limitat no té un final escrit, així doncs, com pot el fet de néixer, que ja se suposa que és il·limitat, convertir-se en un fet amb un final? I a la vegada, quan el fet de néixer ha evolucionat ja cap al fet de viure, que és limitat, com pot la mort, que és una abstracció, convertir-se en il·limitada quan ni tan sols és una substància que pugui ser titllada de realitat? És en aquest moment del dubte quan apareix el terme de l’etern retorn, al qual es fa menció en la segona divisió del fragment d’Anaximandre.

La segona oració diu: “És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l’ordre del temps”. Tot té un ordre. La vida té un ordre. El temps té un ordre. Per tant, el kósmos, té un ordre, el qual ve donat per la constant lluita de contraris limitats. Aquesta lluita ha estat ja mencionada en la primera oració pel que fa els termes de naixement i mort, els quals, tot i ser elements il·limitats, troben el seu final i el seu inici respectivament en l’aparició de la vida. La vida és una realitat indeterminada que viu en el kósmos. Es podria dir que el l’àpeiron actua segons l’ordre del kósmos, ja que és en aquest on veritablement és viscuda la realitat.

Així doncs, com sóc incapaç d’acabar aquesta variant de comentari amb una conclusió, finalitzo amb una reflexió que alhora és un dubte: Com podem tractar o simplement pensar en fets il·limitats quan l’única realitat que coneixem és el kósmos, el qual, irònicament, resulta ser limitat?