L'ésser és

L'ésser és. Parmènides

Aquest fragment de Parmènides mostra la concepció d’ésser, en el sentit existencial de la paraula, com a filosofia de l’autor.

El pensament de Parmènides concep l’ésser com la veritat absoluta i l’única realitat possible, tal i com es mostra en la primera oració: “Només resta un discurs possible: l’ésser és”. Amb això es vol dir que és necessari que l’ésser sigui i no pot deixar d’ésser, ja que sinó no seria etern, com es menciona a la següent línia quan es descriu a l’ésser com a “inengendrat”. La concepció d’eternitat ja es va trobar en la filosofia d’Anaximandre, però aquest es referia a l’àpeiron, és a dir, allò que no té límits. Parmènides fa referir el concepte d’eternitat al mateix ésser quan defensa que aquest no pot néixer, ja que del no-res no pot néixer res. Alhora, l’ésser tampoc mor, ja que si ho fes ja no seria perfecte i tot el que és el kósmos tindria una imperfecció. Es pot apreciar també una  visió de present en l’oració: “No ha estat mai ni serà mai, perquè és ara mateix sencer”. D’aquí es podria dir que l’ésser és ara, està sent ara. Allò que ja ha estat no forma part de la realitat i allò que no ha estat no pot encara ser.

Com ja s’ha mencionat abans, l’ésser ni neix ni mor, sinó que és etern i, per tant, l’única realitat existent és la realitat del fet de ser. Parmènides cita: “No permetré que diguis o pensis res d’allò que no és”. Segons l’autor, tot allò que pot ser és un ésser, i això no canvia mai, ja que si deixés de ser ja no seria un ésser i per tant no existiria. Altrament, allò que no existeix no es pot pensar, d’aquí ve la concepció d’eternitat, ja que si una persona encara no ha nascut, ni la podem imaginar ni la podem pensar, i per tant, si no la podem pensar no existeix. Si no existeix no és eterna, i si no és eterna no és. Per una altra banda, cada ésser ocupa la seva posició dins del kósmos, així es demostra que res pot provenir del no-res, ja que si el no-res donés flor, el jardí apareixeria d’una revolada, per tant, si els éssers poden ser creats a gust del kósmos, l’ordre d’aquest seria irrellevant, com es diu en la següent frase: “Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si prové del no-res?”. L’ésser és etern i és perquè ha d’ésser en aquest mateix moment.

  

Per una altra banda cal tractar el concepte plenament d’ésser. El fet d’ésser o no ésser és el punt central del fragment de Parmènides, com es diu: “És necessari que sigui absolutament o que no sigui”. L’autor diu que ja està decidit que l’ésser sigui. L’ésser és i el no ésser no és, i no hi ha cap altra variant del concepte. L’ésser ha de ser i ho és per necessitat, perquè ha de ser així i no pot ser de cap altra manera, ja que l’ésser és únic i irrepetible, i si no hagués de ser, simplement no ho seria.