República XIV, Plató
Aquest és un text
de la República en què és donat un diàleg entre Sòcrates i Glaucó.
Els versos tracten
principalment la dialèctica, la qual és mostrada com la màxima disciplina que
permet arribar al bé, i per una altra banda es tracten els graus del coneixement,
els quals estan dividits i subdividits fins a arribar al coneixement.
Ja des de l’inici
es troba el concepte de dialèctica, la ciència suprema que distingeix entre les
diferents idees. Mitjançant la dialèctica es pot revocar la reminiscència i
conèixer la realitat, però tot a través del coneixement.
Les coses es
distingeixen després d’haver passat un procés de reconeixement en el qual s’estableixen
certs graus. El primer d’ells, com diu Sòcrates, és el coneixement, seguit del
pensament, la creença i per últim la imaginació. Aquests quatre graus són
subdivisions de dos blocs: la intel·ligència i la opinió. Com es diu al text, “la
opinió es refereix a la generació i la intel·ligència a l’essència”. És a dir, la
opinió es refereix al món de les coses sensibles i particulars i la
intel·ligència es referiria a la ciència, la qual duu cap al món de les idees.
Un cop superats
aquests graus pot arribar-se a la idea de bé. El bé és la idea major, a la qual
s’ha de poder arribar aïllada de les altres i mitjançant l’essència de les
coses, no l’aparença. Sòcrates diu en el text que en cas que algú sigui capaç d’arribar
al bé sense haver fet aquest procés, hi haurà arribat mitjançant la opinió i,
per tant, a través de tot allò sensible, no de les idees.
La dialèctica és
relacionada amb el següent grau per arribar al coneixement de les idees de
Plató, el qual és a la vegada relacionat amb el concepte d’amor d’Empèdocles. Empèdocles
defensava un món regit per l’amor i l’odi, entre els quals el primer era el
màxim valor, que equivaldria al bé. Mitjançant aquest concepte es pot arribar a
la bellesa i contemplar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada