Je pense, donc je suis

El dubte metòdic i el cogito, Descartes

Aquest text de Descartes exposa com a tema central la recerca d’una veritat que es converteixi en principi de la filosofia cartesiana.

El fragment dóna inici amb el dubte de l’autor sobre el seu anterior mètode per tal de trobar aquest principi tan desitjat, que és la veritat. És llavors quan Descartes reflexiona i pensa que la veritat es trobarà tan sols en allò que no li proporcioni cap dubte, d’aquesta manera, l’autor titlla de fals tot allò sobre el qual no està segur. Un cop fet el procés i un cop rebutjat tot allò que és fals, cap cosa serà certa. La filosofia de Descartes estableix certes fases del dubte, una de les quals és el dubte dels sentits. Com es diu en el text, els sentits ens enganyen i, per tant, hem de distanciar-nos de tota dada o tot coneixement que ens hagin donat o que ens donin. D’altra banda, és d’humans equivocar-se, tots els homes s’equivoquen, fet que crea dubte sobre la certesa d’allò que han dit. Per tant, cal també titllar de fals tots aquells coneixements que hem rebut al llarg de la vida. Seguint aquesta regla, i donat que el filòsof també és home, havia de rebutjar alhora allò que li havia estat ensenyat, com es diu al text: “jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per ser demostratives”.

Seguidament, es fa referència a la distinció del món dels somnis i el món real, fet que correspon a la fase del dubte que prossegueix als dubtes dels sentits; i aquesta nova fase és sobre els dubtes de la realitat. Aquesta part de la teoria diu que és possible que no distingim clarament quan estem somiant i quan estem desperts, ja que no sabem si estem sent enganyats o si la realitat que nosaltres pensem que vivim és realment certa. D’aquí es parteix quan el text diu: “tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim”. D’aquesta manera, un cop rebutjats tots els tipus de dubtes, Descartes reflexiona sobre una qüestió, i és que, que ell tingués dubtes i que pensés que tot era fals, era una afirmació i una realitat que convertia aquest concepte en el principi de la seva filosofia cartesiana. Per tant, Descartes extreu dels dubtes la primera veritat, que és, com diu el text: “jo penso, doncs jo sóc”. D’aquí es pot derivar el nou concepte individual del Jo, l’existència del qual no en podem dubtar, ja que el fet que jo existeixi és l’única cosa que sé que és realment i indubtablement certa.

Descartes conclou dient que aquesta veritat és “tan ferma i segura, que vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava”. Així, l’autor extreu dels seus dubtes el principi fonamental de la seva filosofia, que és el dubte metòdic (allò respecte el qual no es té cap dubte) i el seu ja famós: “Cogito ergo sum”. Es podria dir, per tant, que la primera realitat som nosaltres.