Impossibilitat del món de les idees, Aristòtil

Metafísica, Aristòtil

Aquest text pertanyent a la Metafísica d’Aristòtil tracta la crítica a la teoria de les idees, formulada per Plató i que té certa arrel en la filosofia d’Heràclit. Aristòtil rebutja el flux constant de les coses i la separació completa d’allò sensible d’allò intel·ligible.

Pel que fa la teoria d’Heràclit, defensa un monisme dinàmic en el qual el món és un constant flux. El foc és la causa ordenadora de les coses, i correspondria al Demiürg de Plató, a més a més, el món no és només allò real, sinó que és també el joc dels oposats, es duu a terme una harmonia de contraris. Segons aquesta teoria, Aristòtil afirma que en cas que fos certa, a més a més de tot allò sensible hi hauria d’haver també altres coses que siguin immutables i eternes.

Seguidament anomena a Sòcrates, mestre de Plató. Sòcrates deia que es podia arribar a la veritat, però tan sols a través d’un coneixement universal i no relatiu. A través d’aquest coneixement s’establirien els conceptes universals, els quals són lligats al món sensible, com es diu a l’oració que esmenta: “Sòcrates, però, no donava existència separada ni als universals ni a les definicions”. Tot i això, Aristòtil prossegueix amb la crítica a Plató i Heràclit tot dient que, contràriament a Sòcrates, ells varen separar aquells dos conceptes i van introduir el concepte d’idees. Un dels eixos centrals de la teoria platònica apareix esmentat a l’oració que diu: “se’ls va acudir que hi ha idees de totes les coses que es diuen de manera universal”, és a dir, que les coses participen de les idees i les idees estan presents a les coses. Això Aristòtil ho refuta mitjançant un exemple de multiplicitat, que segons ell és el que feia Plató. D’aquesta manera, el critica dient que ell tan sols duplicava les realitats, acció que no respon pas a l’explicació de les coses.

Aristòtil finalitza el fragment amb la conclusió de la teoria de Plató, en la qual hi ha més idees que objectes sensibles. Les causes d’aquests objectes sensibles eren buscades en el pas que regia el Demiürg, és a dir, entre els límits del món sensible i del món intel·ligible.

Biografia i introducció a la teoria d'Aristòtil

La Dialèctica de Plató

República XIV, Plató

Aquest és un text de la República en què és donat un diàleg entre Sòcrates i Glaucó.

Els versos tracten principalment la dialèctica, la qual és mostrada com la màxima disciplina que permet arribar al bé, i per una altra banda es tracten els graus del coneixement, els quals estan dividits i subdividits fins a arribar al coneixement.

 

Ja des de l’inici es troba el concepte de dialèctica, la ciència suprema que distingeix entre les diferents idees. Mitjançant la dialèctica es pot revocar la reminiscència i conèixer la realitat, però tot a través del coneixement.

Les coses es distingeixen després d’haver passat un procés de reconeixement en el qual s’estableixen certs graus. El primer d’ells, com diu Sòcrates, és el coneixement, seguit del pensament, la creença i per últim la imaginació. Aquests quatre graus són subdivisions de dos blocs: la intel·ligència i la opinió. Com es diu al text, “la opinió es refereix a la generació i la intel·ligència a l’essència”. És a dir, la opinió es refereix al món de les coses sensibles i particulars i la intel·ligència es referiria a la ciència, la qual duu cap al món de les idees.

Un cop superats aquests graus pot arribar-se a la idea de bé. El bé és la idea major, a la qual s’ha de poder arribar aïllada de les altres i mitjançant l’essència de les coses, no l’aparença. Sòcrates diu en el text que en cas que algú sigui capaç d’arribar al bé sense haver fet aquest procés, hi haurà arribat mitjançant la opinió i, per tant, a través de tot allò sensible, no de les idees.

La dialèctica és relacionada amb el següent grau per arribar al coneixement de les idees de Plató, el qual és a la vegada relacionat amb el concepte d’amor d’Empèdocles. Empèdocles defensava un món regit per l’amor i l’odi, entre els quals el primer era el màxim valor, que equivaldria al bé. Mitjançant aquest concepte es pot arribar a la bellesa i contemplar-la.

Justícia Platònica

La República, IV - Plató

Aquest és un fragment de La República, obra de l’etapa dels diàlegs dogmàtics corresponents a la maduresa de Plató.

El text es centra en l’idea de Justícia, virtut sobre la qual s’expressen diverses qüestions per tal de definir-ne el concepte.

En un primer fragment del text s’hi situarien les qüestions que envolten la conversa que té Plató. La primera oració diu: “Un home serà just si observa el principi que hem exposat tantes vegades.” La Justícia és un valor que condueix a la virtut global, la qual permetria accedir a les idees. El principi del que es parla en l’oració és la Justícia, la qual, si és observada, farà just a l’home. La pregunta següent de si hi ha alguna cosa que deformi aquesta virtut a la nostra vista, és resposta mitjançant un exemple que conduiria a la segona divisió del text.

L’exemple exposat confia una certa quantitat de diners a un home que seria l’ideal de Justícia, per tant, no se’ls quedaria. Plató hi respon: “No estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris o traïcions [...]?.” Amb això es diria que aquell home que segueixi el valor de la Justícia s’allunyarà del mal i estarà prop del Bé, el qual és la màxima virtut que condueix cap a la desitjada felicitat. El fet que aquest home s’allunyi de cometre accions dolentes és degut a que cada part de la seva ànima fa allò que li pertoca, com estableix Plató a la seva teoria. Hi ha un equilibri que regeix el cos, i aquest equilibri és invariable per a tothom, cadascú fa el que li pertoca, com es mostra a l’exemple de “governar i obeir”. Amb aquest exemple s’estableix la causa de la Justícia, que és tan sols l’equilibri, res més.

L’últim fragment que es destacaria en text seria l’exemple de les professions. En el text es diu: “El qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui és constructor, construccions, i així tots els altres”. Aquesta norma s’aplica en tots els sectors i aspectes, tant si es tracta del pontífex de Roma, com d’un llenyataire o de qualsevol altra persona.

Així doncs el text es conclouria amb l’última oració del text: “La justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior de l’home, sinó a la interior sobre si mateix”. Amb això es diria que la Justícia és interna, ja que és possible gràcies a un equilibri de l’ànima, sense el qual seria impossible viure en una realitat fermament justa.

Aquesta concepció de la Justícia de Plató es relaciona amb l’intel·lectualisme moral de Sòcrates. Aquesta teoria diu que l’experiència moral es basa en el coneixement del Bé, el qual, mitjançant també el coneixement de la Justícia, permet arribar a aquests dos conceptes. Per a Sòcrates, que tenia una visió aristocràtica de la societat, el poder havia de recaure sobre els poderosos, fet que es relacionaria amb la divisió equilibrada de l’ànima per part de Plató.