Rebel·lió

Estat de guerra, John Locke

Aquests fragments del filòsof empirista John Locke tracten principalment l’abús del poder, la qual cosa corromp la societat.

En el primer text és dit que els integrants de la societat poden passar errors per alt, però que si això esdevé continu i descarat, tenen dret a la rebel·lió, i encara més quan els que tenen el poder se n’aprofiten. Quan les accions d’aquests perjudiquen el poble i no segueixen el discurs de la majoria és probable que, com es diu al text: “que el poble es desvetlli i faci tots els possibles per posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els fins pels quals el govern havia estat erigit”.

El segon text dóna inici amb la qüestió de què ha de fer el poble quan hi ha un abús de poder. Clarament, el poble ha de fer-se amb el poder, com diu Locke: “un poder en mans del poble per a recuperar la seguretat  [...] és la millor defensa contra la rebel·lió”. Mitjançant aquesta acció, el poble aconseguirà nous i lleials capdavanters que els representin dignament tot seguint la pauta del que ells volen per la societat. Com és dit: “la rebel·lió no és pas una oposició a les persones, sinó a l’autoritat”, fet pel qual la població no mostra violència, sinó que mostra el desig de millorar la situació i prosseguir amb la societat política de la millor manera possible. Tot i això, si aquesta rebel·lió suposa l’incompliment de lleis nombroses, la societat no s’estaria rebel·lant pels seus drets, sinó que estaria retornant a l’estat de guerra, en el qual també hi participarien els que tenen el poder, ja que diu Locke: “són molt propensos a fer-ho els que tenen el poder, amb tota l’autoritat de que se saben posseïdors, la temptació d’emprar la força que tenen a les mans i els afalacs dels que els envolten”. Per últim, aquesta situació s’evitaria si abans del conflicte s’exposessin els perills i la injustícia que una rebel·lió violenta comportaria.

Com es veu en els textos, per a Locke l’estat de naturalesa no s’identifica amb el de guerra, de fet, són incompatibles. Quan s’arriba a l’estat de guerra hi ha una degeneració de la societat, per tant, es desprestigia l’estat de natura. D’altra banda s’hi troba Hobbes, per qui l’estat de naturalesa és el d’una guerra  contínua entre els habitants de la societat, o com diu ell mateix: “homo homini lupus”, l’home és un llop per a l’home.

Innatisme

Contra les idees innates, John Locke

Aquest text pertany al filòsof empirista anglès John Locke, tracta la negació de les idees innates.

Primerament, Locke nega l'existència d'aquestes idees perquè ni nens ni idiotes les tenen, i a partir d'aquí argumenta la seva teoria.

D'una banda, Locke diu: "me parece caso contradictorio decir que hay verdades impresas en el alma que ella no percibe ni entiende". Com pot ser que hi hagi veritats l'existència de les quals no és percebuda per l'ànima? Perquè, si la mateixa ànima no pot percebre certes idees, què o qui més elevat que ella ho faria? Si ni tan sols l'ànima les pot percebre, no hauríem de dubtar llavors de la seva certesa o existència? Es podria dir llavors que, com l'ànima no podria rebre idees que no percebés, totes les idees haurien de ser iguals per a tothom, inclosos nens i idiotes. El cas és, però que no nens ni idiotes tenen certes idees, pel que aquestes no resultarien innates. Locke ho diu d'aquesta manera: "Si, por supuesto, los niños y los idiotas tienen alma, quiere decir que tienen mentes con dichas impresiones y será inevitable que las perciban". I després prossegueix dient: "como eso no sucede, es evidente que no existen tales impresiones"

És més, dir que una cosa existeix però que no la podem percebre és com dir que aquesta cosa no és res, i per consegüent, que no existeix, o, com diu Locke, "es igual que reducir a la nada esa impresión". Més endavant és formulada una reflexió partint de l'anterior concepte: tan sols les idees podrien estar impreses a la ment sense que nosaltres les coneguem si les poguéssim arribar a conèixer.

D'altra banda, es diu al text: "Si la capacidad de conocer es el argumento a favor de la impresión natural, según eso, todas las verdades que un hombre llegue a conocer han de ser innatas". És a dir, si el fet de conèixer és la justificació de les idees innates, segons aquesta construcció, tot allò que l'home pugui arribar a conèixer formaria part d'aquestes idees, i l'home pot arribar a conèixer moltes coses. Locke esmenta: "La capacidad, dicen, es innata; el conocimiento, adquirido". És a dir, el fet de poder conèixer és innat, però allò conegut és adquirit. En el que el filòsof no discrepa és en que les veritats o les tenim o les adquirim, com diu: "todas son innatas o todas son adquiridas, y será inútil intentar distinguirlas".

Locke conclou dient: "Quien hable de nociones innatas en el entendimiento, no puede querer decir que tales nociones sean en el entendimiento de tal manera que el entendimiento no las haya percibido jamás, y de las que sea un ignorante total". Aquells que defensen l'existència d'idees innates no poden dir també que algunes idees no poden ser percebudes i, per tant, restin en la ignorància. Per tant, si fos possible l'existència de les idees innates, els nens no les ignorarien, sinó que les posseirien i les coneixerien.

Aquesta teoria empirista de Locke sobre la negació de l'existència de les idees innates contrasta amb la defensa d'aquestes del racionalista Descartes, qui deia que l'experiència empírica no justifica les idees, ja que aquestes estan impreses en la nostra ment.

Societat política

La societat política, John Locke

Aquests fragments del filòsof empirista John Locke tracten principalment el pas de l’estat de natura a la societat política, en la qual el poder més fort i el que governa és el de la majoria.

El primer text dóna inici un cop integrada la comunitat per cadascun dels seus membres. Aquesta comunitat forma el que Locke anomena “un sol cos polític”, pel que es podria dir que la comunitat no és formada per individuals, sinó que la comunitat és l’individual en sí mateixa, és a dir, que és un cos únic que ha de moure’s segons la majoria, la qual el governa. Com es diu al text, “per a poder actuar com a tal, ço és, únicament segons la voluntat i el determini de la majoria”.

Com ja s’ha mencionat abans, la comunitat és un sol cos que segueix un camí, fet pel qual aquest cos no pot ser estirat cap a diverses direccions pels individus que el conformen, ja que deixaria de ser unitari i, per tant, no hi hauria cap societat política. Com es diu al text: “un sol cos cal que es mogui en una sola direcció”, així, tota acció i tot resultat provindran de la decisió de la majoria, del que la majoria ha volgut fer, per tant, i com és dit al text: “tothom és sotmès a les decisions de la majoria”. Com que seria poc possible arribar a un punt en el qual tota la societat estigués d’acord, és la majoria la que mou els fils, i la conseqüència d’aquest moviment no pot ser qüestionada, ja que la decisió ha estat governada per la llei natural o la raó de bona part dels individus que conformen la comunitat.

Enllaçat a aquest fet hi ha la qüestió de què ha de fer l’home que no estigui d’acord amb el que la majoria diu. Certament, no hi ha res possible a fer, ja que el fet d’estar integrat sota un sol cos polític suposa sotmetre’s al consens al qual arriben els altres, o, com diu Locke: “sotmetre’s al determini i a les decisions de la majoria”. Si això no es dugués a terme, la societat política es desfermaria i es tornaria a l’anterior estat de natura en el qual l’home sí tindria llibertat però no hi hauria ordre polític.

Per últim, es pot dir que Locke introdueix les bases del liberalisme i proposa un estat liberal en el qual governi el poder de la majoria, és a dir, dels ciutadans. Això és contrari al poder absolut basat en el temor dels ciutadans que proposa Hobbes, tot i que aquest tampoc oprimeix totalment les llibertats individuals.

Estat de natura

L'estat de natura - John Locke

Aquest text del filòsof empirista John Locke tracta l’ús de la llibertat i les condicions de l’home per tal de viure en l’anomenat estat de natura, el qual és un estat de perfecta llibertat i igualtat i en el qual governa la raó, la missió de l’home en ell és preservar la seva vida, la seva llibertat i els seus béns.

En la primera oració del text és dit: “Però si bé aquest és un estat de llibertat, no és tanmateix un estat de llicència”, és a dir, que l’home és lliure sense rebre un permís previ. Tot i això, estableix un límit que no es pot sobrepassar en aquesta llibertat, i és que l’home té control sobre la seva vida, però no en la dels altres, pel que no es pot endur cap a la destrucció, exceptuant casos en els quals aquesta sigui un mitjà pel que Locke anomena un “fi més noble”. Seguidament, completa aquesta norma imposada donant la paraula que caracteritza el seu estat de natura, que és la raó. Aquesta raó és la llei natural, a la qual tots els éssers estan subordinats, com diu: “L’estat de natura té una llei natural que el governa, la qual obliga a tothom”.

D’aquesta llei que tot ho governa, la raó, és dit: “ningú no ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d’un altre”, oració amb la qual culmina el fet que els homes tenen llibertat sobre la seva vida, la seva llibertat i els seus béns, però que mai ha d’interferir ni causar destruccions en aquests mateixos drets que els altres tenen.

Seguidament es diu que “tots els homes són obra d’un únic”, pel que s’introdueix la idea que hi ha un ésser superior a la raó, i a aquest ésser superior Locke el defineix com “omnipotent” i l’ “infinitament savi Creador”. Així, a més a més d’estar subordinats a la llei de l’estat de natura, els homes també ho estan d’aquest Ésser Omnipotent i Creador, al qual pertanyen tots. Aquest Creador és el responsable de tota vida, pel que la vida d’un home no queda determinada per la voluntat, el pensament o l’acció d’un altre. D’aquesta manera, es pot construir l’anomenada “comunitat natural”, en la qual governa la igualtat entre tots els membres de l’estat.

D’aquesta manera, Locke defensa en l’estat de natura que els humans tenen llibertat davant ells mateixos i els seus béns, motiu pel qual l’Estat no pot intervenir en la vida de ningú, és a dir, no pot ser opressor, idea contrària al posterior neoliberalisme, el qual defensava la intervenció de l’estat en la vida de cada membre de la societat.

Identitat

Qui sóc jo?

Els atomistes deien que estem formats d'àtoms. De fet, Demòcrit identificava l'ànima com alè, com a vida que s'identifica en cada exhalació amb el cosmos. A mi m'agradaria pensar que soc més que un conjunt d'àtoms. 

Una de les més famoses frases de William Shakespeare, que es troba a l'obra de Hamlet, diu: "To be or not to be?". Molt probablement, tot és. El paper és blanc, la guerra és destrucció, el Sol és lluent. Les coses abstractes també són. Fins i tot aquelles coses que pensem que no són, són: "El buit és el no ésser", deia Demòcrit. Si el buit no fos res, restaria en la nostra ignorància, no haguéssim sabut mai de la seva existència, però no és el cas. Llavors ens preguntaríem: Com pot ser una cosa que nosaltres pensem que no és? De la mateixa manera, què puc ser jo si no tan sols un conjunt d'àtoms?

Molt probablement tenim una segona dimensió fora de la realitat tàctil. Els empiristes afirmaven que som un conjunt de sensacions. Jo no puc ser tan sols un conjunt d'àtoms, perquè si així fos, seria un ésser mecanitzat, i això refutaria les teories liberalistes, ja que estaria eternament condicionada per les lleis de la naturalesa humana.

Jo sóc un microcosmos perquè, sí, estic formada d'àtoms, però alhora estic formada d'enuigs, decepcions, satisfaccions, esperances, somnis... I tot això no ho pot explicar la ciència, sinó aquella segona dimensió nostra. L'ésser humà és un conjunt complex, i aquest conjunt és format per la personalitat. Som un projecte en construcció que mai podrà ser finalitzat, perquè dia rere dia es descobreixen noves coses sobre un mateix.

L'escriptor Eduardo Galeano digué: "Los científicos dicen que estamos hechos de átomos, pero a mí un pajarito me dijo que estamos hechos de historias". Pel que a mi respecta, jo estic formada de pensaments amagats, respecto la introspecció i la solitud com dos tresors que no tothom sap valorar; sóc molt de mi mateixa. Estic formada de literatura, cançons indies, petits moments que sempre queden a la memòria, perquè la felicitat no existeix, sinó tan sols els moments feliços, i és en aquest moment en el qual apareix el Tu, perquè el Tu forma també part del Jo. Es diu que prenem consciència de petits quan aprenem a dir Tu. En un conte de Jorge Bucay anomenat "Cuento sin u", es diu a l'epíleg: 

" Escribiendo sin 'u' puedo hablar hasta de mi cansancio, de lo mío, del yo, de lo que tengo, de lo que me pertenece... Hasta puedo escribir de él, de ellos y de los demás. Pero sin 'u' no puedo hablar de ustedes, del tú, de lo vuestro. No puedo hablar de lo suyo, de lo tuyo, ni siquiera de lo nuestro. Así me pasa... A veces pierdo la 'u' y dejo de poder hablarte, pensarte, amarte, decirte. Sin 'u', yo me quedo pero tú desapareces... Y sin poder nombrarte, ¿cómo podría disfrutarte? "

Com he dit abans, la solitud és un regal que no tots valoren, però un abús d'aquesta suposaria aïllament, i, seguidament, pèrdua de la identitat, perquè aquesta també la formen els altres. Es pot dir llavors que nosaltres som el conjunt de la nostra vida, la nostra identitat la conformen tant la nostra experiència com la nostra raó, però la segona persona i el plural hi juguen un gran paper.

"Como en el cuento... si tú no existes me condeno a ver lo peor de mí mismo reflejándose eternamente en el mismo, mismísimo estúpido espejo." 

La identitat

Som qui realment pensem o encara desconeixem parts de nosaltres impossibles de descobrir? #laidentitat
— Núria Herrero (@nuriahs9) 15 de febrer de 2013

"La identitat és un constant conflicte entre nosaltres mateixos i els altres" #laidentitat
— Núria Herrero (@nuriahs9) 15 de febrer de 2013

Som un projecte en contínua construcció que difícilment podrà ser realitzat, perquè l'ésser humà és un conjunt complex #laidentitat
— Núria Herrero (@nuriahs9) 15 de febrer de 2013

Són molts grans de sorra els que formen una platja. Són diferents, però tots formen part d'una gran platja que som nosaltres #laidentitat
— Núria Herrero (@nuriahs9) 15 de febrer de 2013

"Som una narració que periòdicament hem de revisar" #laidentitat
— Núria Herrero (@nuriahs9) 15 de febrer de 2013

La identitat és una frontera entre el singular i el plural; i entre el jo i el tu #laidentitat
— Núria Herrero (@nuriahs9) 15 de febrer de 2013

Els altres contribueixen i tenen un gran paper en el gran trencaclosques que som #laidentitat
— Núria Herrero (@nuriahs9) 15 de febrer de 2013

Tenim identitats diverses en constant lluita entre elles #laidentitat
— Núria Herrero (@nuriahs9) 15 de febrer de 2013

La identitat és una cosa que fabriquem al llarg del nostre camí #laidentitat
— Núria Herrero (@nuriahs9) 15 de febrer de 2013

Comparació racionalistes

Descartes - Spinoza - Leibniz

Descartes, Spinoza i Leibniz són tres filòsofs racionalistes de la filosofia renaixentista. Defensen l'existència irrefutable de Déu, tot i que el seu model científic són les matemàtiques, fet contrari als empiristes, el model dels quals és la física. Tots tres parteixen del subjecte, del Jo, que és la primera veritat. Els racionalistes neguen l'experiència sensible, ja que diuen que els sentits enganyen. Per últim, identifiquen l'ésser com la substància, la qual és per a tots "allò que no necessita de res més per existir", tot i que donen definicions diferents:

• Descartes: "La substància és allò que no necessita més que de si mateix per existir"
• Spinoza: "La substància és allò que és en si i es concep per side tal manera que no necessita de cap altra cosa per ser i concebre's"
• Leibniz: "La substància és el subjecte al qual s'atribueixen diversos perdicats de tal manera que ell no pot ser predicat d'un altre subjecte"

D'altra banda, Descartes, Spinoza i Leibniz es distingeixen per diferents concepcions en les seves filosofies. Primerament es pot dir que la diferència més significativa és que Descartes es dualista (cos-ànima), Spinoza és monista (Natura = Déu) i Leibniz és pluralista (quantitat innombrable de substàncies). 

Tot i que tots tres defensen l'existència del subjecte, la concepció de la primera veritat és diferent, ja que per a Descartes és el Jo i per a Spinoza és Déu. Tots tres coincideixen també en l'extensió, però Leibniz discrepa amb Descartes en què la matèria no és extensió geomètrica.

A Descartes li va sorgir un problema en la seva afirmació de l'independència entre cos i ànima, i és que si em faig mal, em faig mal Jo, no pas el cos simplement. D'aquesta manera, Leibniz nega la relació entre cos i ànima i supera el problema que Descartes intentà solucionar amb la glàndula pineal (punt d'interacció entre cos i ànima - unió accidental), i és que Leibniz elabora la teoria de l'harmonia preestablerta: hi ha una sincronia perfecta entre ànima i cos, ja que funcionen alhora, com un rellotge sincronitzat per Déu. Per últim, per a Descartes l'atribut és l'element essencial del Jo, mentre que Spinoza diu que l'atribut és allò fonamental de la substància.

Meditacions Metafísiques

Relació ment-cos, Descartes

Aquest text pertany a les Meditacions Metafísiques de Descartes i tracta la qüestió sobre la relació entre el cos i l’ànima.

Per a Descartes, Déu era una substància infinita, i com a tal, és impossible que nosaltres, que som finits, haguem estat els causants d’aquesta idea de Déu. Aquest Déu és l’arrel de tots els altres cossos, és el Creador, fet mostrat a la primera oració, on és dit: “totes les coses que entenc de manera clara i distinta poden ser fetes per Déu”. A partir d’aquest concepte, l’autor desxifra que aquestes coses enteses clara i distintament, poden separar-se, ja que no necessiten l’una de l’altra per existir, per tant, són independents, i no té importància quina de les dues és la causant de la separació, com és dit a l’oració: “i per a considerar-les coses diverses, és ben igual quina sigui la potència que faci la separació”.

Rere aquesta reflexió, Descartes intenta demostrar la seva teoria començant pel Jo, que és l’element fonamental de la seva filosofia.  S’inicia dient que allò real de l’ésser és l’essència, ja que aquesta és la que permet el pensament, i l’home és una substància pensant, fet que l’autor demostra dient: “no hi ha cap altra cosa que pertanyi netament a la meva naturalesa o essència, llevat només el ser una cosa pensant”. Pel que fa la part restant de la separació, que és el cos, demostra la seva independència dient que és possible tenir una idea diferent del nostre cos que de la nostra ment, per tant, són separables. Contràriament a la ment, el cos és tan sols allò extern, la “cosa extensa” que es diu en el text, mentre que l’altra part de l’ésser, l’ànima, no és extensa, sinó pensant. A partir d’aquesta demostració, Descartes conclou dient: “és cert que jo sóc realment diferent del meu cos i que puc existir sense ell”. D’aquesta manera, tot i ser dues coses separables, els éssers poden viure sense el cos, però no pas sense la ment.

Aquesta separació entre cos i ànima va ser tractada anteriorment per Plató, qui tenia una teoria també dualista. Tot i això, la principal diferència entre ambdós autors en aquest aspecte és la causa de les coses. Per a Descartes, Déu és qui ha creat l’existència, mentre que Plató creà el Demiürg, el qual, tot i no ser el causant de les coses, les ordena. Per a Plató, la part més important de l’ésser és l’ànima, igual que Descartes, qui diu que es pot viure sense cos, però no pas sense ment.