Presocràtics: Heràclit

5 Fets d'Heràclit

Heràclit va ser un filòsof presocràtic de teories monistes que defensava que el foc és l’inici i la fi de tot.

Referint-se a aquest concepte hi ha la cita: “Aquest ordre el món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i serà; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura”. El món és l’univers, el qual ni apareix del no-res ni és creat, sinó que és foc, un foc que s’apaga i s’encén segons l’ordre de l’Univers, és a dir, del lógos. Flameja eternament, idea que es reflexa en el concepte de l’etern retorn, de manera que d’un jardí cremat surten encara més harmonioses flors. Així, amb el foc tot allò que mor torna a renéixer, per tant sempre ha existit.

 Prosseguint amb el concepte d’eternitat hi trobem una altra valorada i misteriosa oració: “L’eternitat és un nen que juga als daus. El seu regnat és el propi d’un nen.” Vol dir això que la nostra eterna vida és en mans de l’atzar? Els infants representen l’inici, fet paral·lel a l’eternitat, la qual és un fons sense fi i un camí sense retorn. Podria dir que l’eternitat és també un principi inacabable, ja que si el passat ja no existeix i el futur no ha esdevingut encara, l’únic moment que ens queda és l’ara, el present, el qual per a nosaltres sempre, en tot moment, serà etern, ja que no coneixem cap altra mesura en el temps.

 Per a l’eternitat fa falta el kósmos. Sense kósmos no hi hauria eternitat, i és per això que és necessària la lluita de contraris, per donar lloc a l’ordre. Això és mostrat en aquesta cita: “Els contraris s’harmonitzen, i, de la diversitat, en resulta la més bella harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia.” La lluita és provocada per la mencionada discòrdia, és a dir, l’odi. Sense odi no hi hauria guerra, sense guerra no hi hauria harmonia i sense harmonia no seria possible donar lloc al kósmos.

Plató va concebre la idea de que no es pot atrapar l’essència d’allò canviant. Heràclit en un dels seus fragments diu: “La vertadera naturalesa de les coses sembla restar oculta.” És a dir, l’essència de les coses no es manifesta. Vol dir això que vivim en un costat opac del kósmos? Si no podem captar allò que veritablement són les coses, com podem dir, ni tan sols pensar, que vivim en una realitat plenament real? Les coses són o no són?

 Per últim m’agradaria tractar un fragment que pot tenir certa semblança amb la cita de Mill que diu: “Més val un ésser humà insatisfet que un porc satisfet.” La cita d’Heràclit és: “El món és un de sol per als homes que estan desperts, però cadascú dels que dormen es gira vers un món propi.” Els porcs satisfets correspondrien als homes adormits. Aquests homes es podria dir que viuen en una aparença. Aquesta a ells els hi semblaria una realitat que als altres els hi semblaria subjectiva, però aquesta variant de realitat no és més que un reflex d’allò que sembla ser però no és. D’una altra banda, els homes desperts viuen el kósmos tal com és, tenen la possibilitat de descobrir, com els éssers humans insatisfets, així com la possibilitat de viure en una realitat certa i real, la qual cosa, al cap i a la fi, hauria de ser el desig i l’objectiu de tot ésser la realitat del qual sigui l’eternitat.

L'ésser és

L'ésser és. Parmènides

Aquest fragment de Parmènides mostra la concepció d’ésser, en el sentit existencial de la paraula, com a filosofia de l’autor.

El pensament de Parmènides concep l’ésser com la veritat absoluta i l’única realitat possible, tal i com es mostra en la primera oració: “Només resta un discurs possible: l’ésser és”. Amb això es vol dir que és necessari que l’ésser sigui i no pot deixar d’ésser, ja que sinó no seria etern, com es menciona a la següent línia quan es descriu a l’ésser com a “inengendrat”. La concepció d’eternitat ja es va trobar en la filosofia d’Anaximandre, però aquest es referia a l’àpeiron, és a dir, allò que no té límits. Parmènides fa referir el concepte d’eternitat al mateix ésser quan defensa que aquest no pot néixer, ja que del no-res no pot néixer res. Alhora, l’ésser tampoc mor, ja que si ho fes ja no seria perfecte i tot el que és el kósmos tindria una imperfecció. Es pot apreciar també una  visió de present en l’oració: “No ha estat mai ni serà mai, perquè és ara mateix sencer”. D’aquí es podria dir que l’ésser és ara, està sent ara. Allò que ja ha estat no forma part de la realitat i allò que no ha estat no pot encara ser.

Com ja s’ha mencionat abans, l’ésser ni neix ni mor, sinó que és etern i, per tant, l’única realitat existent és la realitat del fet de ser. Parmènides cita: “No permetré que diguis o pensis res d’allò que no és”. Segons l’autor, tot allò que pot ser és un ésser, i això no canvia mai, ja que si deixés de ser ja no seria un ésser i per tant no existiria. Altrament, allò que no existeix no es pot pensar, d’aquí ve la concepció d’eternitat, ja que si una persona encara no ha nascut, ni la podem imaginar ni la podem pensar, i per tant, si no la podem pensar no existeix. Si no existeix no és eterna, i si no és eterna no és. Per una altra banda, cada ésser ocupa la seva posició dins del kósmos, així es demostra que res pot provenir del no-res, ja que si el no-res donés flor, el jardí apareixeria d’una revolada, per tant, si els éssers poden ser creats a gust del kósmos, l’ordre d’aquest seria irrellevant, com es diu en la següent frase: “Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si prové del no-res?”. L’ésser és etern i és perquè ha d’ésser en aquest mateix moment.

  

Per una altra banda cal tractar el concepte plenament d’ésser. El fet d’ésser o no ésser és el punt central del fragment de Parmènides, com es diu: “És necessari que sigui absolutament o que no sigui”. L’autor diu que ja està decidit que l’ésser sigui. L’ésser és i el no ésser no és, i no hi ha cap altra variant del concepte. L’ésser ha de ser i ho és per necessitat, perquè ha de ser així i no pot ser de cap altra manera, ja que l’ésser és únic i irrepetible, i si no hagués de ser, simplement no ho seria.

Presocràtics, Anaximandre: Àpeiron i Kósmos

Àpeiron i Kósmos

Aquest text d’Anaximandre tracta el nou concepte presocràtic de la causa i principi de les coses, el qual segons l’autor és l’àpeiron, és a dir, tot allò que és il·limitat.

Aquest petit i únic fragment en el qual es mostra el pensament de l’autor el divideixo en dos apartats corresponents als dos punts que separen les oracions. Així, la primera oració és: “D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà on troben també la seva destrucció, segons la necessitat”. D’ella n’extrec dos conceptes: naixement i mort. Ambdós termes representen l’inici i la fi de l’àpeiron, i entremig hi trobem la vida, que representaria el kósmos. Tot i això, àpeiron és definit com una cosa il·limitada, per tant: tot allò que és il·limitat no té un final escrit, així doncs, com pot el fet de néixer, que ja se suposa que és il·limitat, convertir-se en un fet amb un final? I a la vegada, quan el fet de néixer ha evolucionat ja cap al fet de viure, que és limitat, com pot la mort, que és una abstracció, convertir-se en il·limitada quan ni tan sols és una substància que pugui ser titllada de realitat? És en aquest moment del dubte quan apareix el terme de l’etern retorn, al qual es fa menció en la segona divisió del fragment d’Anaximandre.

La segona oració diu: “És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l’ordre del temps”. Tot té un ordre. La vida té un ordre. El temps té un ordre. Per tant, el kósmos, té un ordre, el qual ve donat per la constant lluita de contraris limitats. Aquesta lluita ha estat ja mencionada en la primera oració pel que fa els termes de naixement i mort, els quals, tot i ser elements il·limitats, troben el seu final i el seu inici respectivament en l’aparició de la vida. La vida és una realitat indeterminada que viu en el kósmos. Es podria dir que el l’àpeiron actua segons l’ordre del kósmos, ja que és en aquest on veritablement és viscuda la realitat.

Així doncs, com sóc incapaç d’acabar aquesta variant de comentari amb una conclusió, finalitzo amb una reflexió que alhora és un dubte: Com podem tractar o simplement pensar en fets il·limitats quan l’única realitat que coneixem és el kósmos, el qual, irònicament, resulta ser limitat?

Taula

Filòsofs i Teories

https://twitter.com/#!/nuriahs9/media/slideshow?url=pic.twitter.com%2F67gAVK9p

Valoració Personal

Filosofia

Es pot ben afirmar que l'assignatura de Filosofia és la responsable del tremolor de cames que es té durant l'inici del curs. És més, la tremolor comença ja des del primer moment en què es fulleja el llibre. Tot i això, després de tot un curs amb aquesta matèria, cada cop que sortia de la classe jo em seguia preguntant: "Què diantre acaba de passar en aquesta classe?" 

La cita "Estima i fes el que vulguis", de Sant Agustí (Ama et quod vis fac) ha estat una de les que han llevat la meva fascinació i admiració cap a la filosofia. No pot dir-se que sigui una assignatura fàcil d'estudiar (perquè veritablement no ho és), però sí que desvetlla interès, curiositat i, per sobre de tot, molts dubtes, dubtes infinits als quals se sap des d'un principi que no s'hi trobaran mai resposta alguna.

A més d'aquests dubtes existencials (els quals ens converteixen en éssers humans insatisfets), la matèria (o millor dit, el responsable de la matèria) m'ha aportat sobretot lèxic. Les últimes paraules que van fer sortir a la llum un somriure envejós van ser: Esmaperdut  i Corprès. Ara potser no em venen al cap tots els conceptes estudiats al llarg del curs, però tenir consciència de l'existència d'aquestes paraules em fa sentir satisfeta de la meva evolució al llarg del curs, molt satisfeta.

No sóc algú propens a donar joc mitjançant la discussió, i encara menys en una aula plena d'alumnes que es resisteixen a escoltar l'opinió d'algú no gaire xerraire i amb aires d'ésser introspectiu. Aquest pot semblar un text egocentrista més que una valoració d'una matèria, però al cap i a la fi, no és aquest un dels objectius? Conèixer-se a un mateix per tal de conèixer el món després? No sóc algú que pugui ser jutjat des d'un principi ("Ho veus tot en blanc i negre" o "Rebutges abans de conèixer", segons el meu tutor). No sóc algú que pugui ser jutjat prèviament simplement pel fet que sóc algú en la ment del qual un no s'hi pot endinsar fàcilment.

Com a resum, l'assignatura de filosofia ha estat més interessant del que en un moment es pensava, ja que ha aportat interessants dubtes per a resoldre i maduresa emocional. 

Definicions T10

Definicions Tema 10

·  Intel·lectualisme moral: una de les idees de l’actitud socràtica. Diu que és impossible obrar malament expressament, ja que qui coneix la veritat obra segons ella.

·         Maièutica: art de donar llum a la veritat.

·         Hedonisme: diu que ser feliç és experimentar plaer i aconseguir evitar dolor.

·         Eudemonisme: diu que ser feliç és autorealitzar-se.

·         Autorealització: allò que és propi de l’ésser humà.

 

·      Prudència: virtut intel·lectual que ens ajuda a deliberar bé.

·  Autosuficiència: consisteix a valer-se per si mateix sense dependre de res ni de ningú.

·   Pau interior: consisteix a fer-se insensible al sofriment i a les opinions alienes, a no dependre del destí i ser responsables de nosaltres mateixos.

·   Utilitarisme: consisteix en aconseguir la màxima felicitat per al major nombre possible de persones (principi d’utilitat)

·     Aritmètica del plaer: de Bentham. Diu que hem de sumar plaers i restar dolors, que tots els plaers són iguals en qualitat i que poden comparar-se per arribar al màxim plaer.

·     Ètica deontològica: es preocupa pel deure, es basa en la forma i no en el contingut.

·       Ètica teològica: teoria ètica que se centra en la finalitat i no pas en el deure.

·       Imperatiu categòric: ordres que obliguen de forma universal i incondicional, l’odre és que “s’ha de fer quelcom”.

·        Autonomia moral: el subjecte es dóna a si mateix la pròpia llei moral.

Cites

Ignorància i Saviesa

"És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet"

-John Stuart Mill

IGNORÀNCIA

"Todo lo que se ignora, se desprecia"

-Antonio Machado

"La verdadera sabiduría es reconocer la propia ignorancia"

-Sócrates

"La verdadera ignorancia no es la ausencia de conocimientos, sino el hecho de negarse a adquirirlos"

-Karl Popper

SAVIESA

"No basta saber, se debe también aplicar. No es suficiente querer, se debe también hacer"

-Goethe

"Los que están siempre de vuelta de todo son los que nunca han ido a ninguna parte"

-Antonio Machado

"Quien daña el saber, homicida es de sí mismo"

-Pedro Calderón de la Barca

Porc satisfet

La recerca de la satisfacció insatisfeta

Aristòtil va dir una vegada que “La verdadera sabiduría es reconocer la propia ignorancia”. Segons aquesta cita, ningú sap res fins que no ho reconeix, el fet, però, és que hi ha dues maneres de reconèixer-ho, les quals s’extreuen de la cita de John Stuart Mill: “És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet”. D’aquesta frase n’extrec dos conceptes totalment oposats: ignorància i saviesa.

Pel que fa la ignorància, la qual correspon al porc satisfet, és un concepte que el diccionari el relaciona amb aquell qui no sap res. Tot i això, no saber res de tot no és el mateix que no saber res de res. El poeta Antonio Machado va dir una vegada que “Tot el que s’ignora es menysprea”. El porc satisfet està còmode amb si mateix, creu viure una vida plena que no és més que el reflex de la seva ignorància. Quan ignora la cultura, la literatura, la ciència, quan ignora tot allò que dóna riquesa a l’ésser humà és quan ho està menyspreant, ja que no dóna importància a tots els avenços que la humanitat ha anat fent al llarg dels segles. Una altra cita corresponent a la ignorància ve de la mà de Popper, que és: “La verdadera ignorancia no es la ausencia de conocimientos, sino el hecho de negarse a adquirirlos”. Quan la vida dels porcs satisfets està protagonitzada per la comoditat del sofà i el salat gust de les crispetes, i no cobren importància personatges com la literatura o el bon cinema, la persona es converteix en un ignorant materialista que fuig de l’abstracte de la imaginació i creativitat pròpies de les persones, ja que el coneixement és també una de les característiques que ens distingeix com a espècie.

Per una altra banda, l’ésser humà insatisfet podria ser considerat com el savi. La frase de Goethe que diu “No basta saber, se debe también aplicar. No es suficiente querer, se debe también hacer” mostra l’incansable necessitat que té el savi de descobrir nous fets, d’aprofitar les oportunitats i de no quedar-se mai aturat en un semàfor verd que el podria conduir a la satisfacció i a l’autorealització, tot i que aquestes siguin pràcticament inassolibles per a algú que en comptes de fixar la vista en els fanals, la fixa en els estels. La visió de la vida com a somni la tenen aquells que no són conformistes, és a dir, aquells que no són el porc satisfet de la humanitat. El mateix realitzador d’aquesta visió una vegada va citar: “Quien daña el saber, homicida es de sí mismo”. Què vol dir això Calderón de la Barca? Que cadascú s’assassina quan es queda tombat al sofà i no té cap altra motivació? És una visió es pot dir que exagerada però real, ja que avui dia la societat té persones fetes d’aquest element perjudicial i encomanadís que alenteix el progrés d’aquells que realment volen aconseguir un grau de superioritat per tal que les generacions futures aconsegueixin valorar la intel·ligència incansable de la seva generació passada.

Per últim, tornant a Machado i les seves valorades cites, cal donar a conèixer una que serveix com a resum del text i com una possible explicació a la frase de Mill. La cita és: "Los que están siempre de vuelta de todo son los que nunca han ido a ninguna parte". És a dir, aquells conformistes materialistes que busquen una felicitat concreta mentre no donen motius per l'avenç, són els que no aconseguiran mai res. En canvi, aquells que volen progressar i enriquir-se seran els propietaris del preuat futur.