Rebel·lió

Estat de guerra, John Locke

Aquests fragments del filòsof empirista John Locke tracten principalment l’abús del poder, la qual cosa corromp la societat.

En el primer text és dit que els integrants de la societat poden passar errors per alt, però que si això esdevé continu i descarat, tenen dret a la rebel·lió, i encara més quan els que tenen el poder se n’aprofiten. Quan les accions d’aquests perjudiquen el poble i no segueixen el discurs de la majoria és probable que, com es diu al text: “que el poble es desvetlli i faci tots els possibles per posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els fins pels quals el govern havia estat erigit”.

El segon text dóna inici amb la qüestió de què ha de fer el poble quan hi ha un abús de poder. Clarament, el poble ha de fer-se amb el poder, com diu Locke: “un poder en mans del poble per a recuperar la seguretat  [...] és la millor defensa contra la rebel·lió”. Mitjançant aquesta acció, el poble aconseguirà nous i lleials capdavanters que els representin dignament tot seguint la pauta del que ells volen per la societat. Com és dit: “la rebel·lió no és pas una oposició a les persones, sinó a l’autoritat”, fet pel qual la població no mostra violència, sinó que mostra el desig de millorar la situació i prosseguir amb la societat política de la millor manera possible. Tot i això, si aquesta rebel·lió suposa l’incompliment de lleis nombroses, la societat no s’estaria rebel·lant pels seus drets, sinó que estaria retornant a l’estat de guerra, en el qual també hi participarien els que tenen el poder, ja que diu Locke: “són molt propensos a fer-ho els que tenen el poder, amb tota l’autoritat de que se saben posseïdors, la temptació d’emprar la força que tenen a les mans i els afalacs dels que els envolten”. Per últim, aquesta situació s’evitaria si abans del conflicte s’exposessin els perills i la injustícia que una rebel·lió violenta comportaria.

Com es veu en els textos, per a Locke l’estat de naturalesa no s’identifica amb el de guerra, de fet, són incompatibles. Quan s’arriba a l’estat de guerra hi ha una degeneració de la societat, per tant, es desprestigia l’estat de natura. D’altra banda s’hi troba Hobbes, per qui l’estat de naturalesa és el d’una guerra  contínua entre els habitants de la societat, o com diu ell mateix: “homo homini lupus”, l’home és un llop per a l’home.

Innatisme

Contra les idees innates, John Locke

Aquest text pertany al filòsof empirista anglès John Locke, tracta la negació de les idees innates.

Primerament, Locke nega l'existència d'aquestes idees perquè ni nens ni idiotes les tenen, i a partir d'aquí argumenta la seva teoria.

D'una banda, Locke diu: "me parece caso contradictorio decir que hay verdades impresas en el alma que ella no percibe ni entiende". Com pot ser que hi hagi veritats l'existència de les quals no és percebuda per l'ànima? Perquè, si la mateixa ànima no pot percebre certes idees, què o qui més elevat que ella ho faria? Si ni tan sols l'ànima les pot percebre, no hauríem de dubtar llavors de la seva certesa o existència? Es podria dir llavors que, com l'ànima no podria rebre idees que no percebés, totes les idees haurien de ser iguals per a tothom, inclosos nens i idiotes. El cas és, però que no nens ni idiotes tenen certes idees, pel que aquestes no resultarien innates. Locke ho diu d'aquesta manera: "Si, por supuesto, los niños y los idiotas tienen alma, quiere decir que tienen mentes con dichas impresiones y será inevitable que las perciban". I després prossegueix dient: "como eso no sucede, es evidente que no existen tales impresiones"

És més, dir que una cosa existeix però que no la podem percebre és com dir que aquesta cosa no és res, i per consegüent, que no existeix, o, com diu Locke, "es igual que reducir a la nada esa impresión". Més endavant és formulada una reflexió partint de l'anterior concepte: tan sols les idees podrien estar impreses a la ment sense que nosaltres les coneguem si les poguéssim arribar a conèixer.

D'altra banda, es diu al text: "Si la capacidad de conocer es el argumento a favor de la impresión natural, según eso, todas las verdades que un hombre llegue a conocer han de ser innatas". És a dir, si el fet de conèixer és la justificació de les idees innates, segons aquesta construcció, tot allò que l'home pugui arribar a conèixer formaria part d'aquestes idees, i l'home pot arribar a conèixer moltes coses. Locke esmenta: "La capacidad, dicen, es innata; el conocimiento, adquirido". És a dir, el fet de poder conèixer és innat, però allò conegut és adquirit. En el que el filòsof no discrepa és en que les veritats o les tenim o les adquirim, com diu: "todas son innatas o todas son adquiridas, y será inútil intentar distinguirlas".

Locke conclou dient: "Quien hable de nociones innatas en el entendimiento, no puede querer decir que tales nociones sean en el entendimiento de tal manera que el entendimiento no las haya percibido jamás, y de las que sea un ignorante total". Aquells que defensen l'existència d'idees innates no poden dir també que algunes idees no poden ser percebudes i, per tant, restin en la ignorància. Per tant, si fos possible l'existència de les idees innates, els nens no les ignorarien, sinó que les posseirien i les coneixerien.

Aquesta teoria empirista de Locke sobre la negació de l'existència de les idees innates contrasta amb la defensa d'aquestes del racionalista Descartes, qui deia que l'experiència empírica no justifica les idees, ja que aquestes estan impreses en la nostra ment.

Societat política

La societat política, John Locke

Aquests fragments del filòsof empirista John Locke tracten principalment el pas de l’estat de natura a la societat política, en la qual el poder més fort i el que governa és el de la majoria.

El primer text dóna inici un cop integrada la comunitat per cadascun dels seus membres. Aquesta comunitat forma el que Locke anomena “un sol cos polític”, pel que es podria dir que la comunitat no és formada per individuals, sinó que la comunitat és l’individual en sí mateixa, és a dir, que és un cos únic que ha de moure’s segons la majoria, la qual el governa. Com es diu al text, “per a poder actuar com a tal, ço és, únicament segons la voluntat i el determini de la majoria”.

Com ja s’ha mencionat abans, la comunitat és un sol cos que segueix un camí, fet pel qual aquest cos no pot ser estirat cap a diverses direccions pels individus que el conformen, ja que deixaria de ser unitari i, per tant, no hi hauria cap societat política. Com es diu al text: “un sol cos cal que es mogui en una sola direcció”, així, tota acció i tot resultat provindran de la decisió de la majoria, del que la majoria ha volgut fer, per tant, i com és dit al text: “tothom és sotmès a les decisions de la majoria”. Com que seria poc possible arribar a un punt en el qual tota la societat estigués d’acord, és la majoria la que mou els fils, i la conseqüència d’aquest moviment no pot ser qüestionada, ja que la decisió ha estat governada per la llei natural o la raó de bona part dels individus que conformen la comunitat.

Enllaçat a aquest fet hi ha la qüestió de què ha de fer l’home que no estigui d’acord amb el que la majoria diu. Certament, no hi ha res possible a fer, ja que el fet d’estar integrat sota un sol cos polític suposa sotmetre’s al consens al qual arriben els altres, o, com diu Locke: “sotmetre’s al determini i a les decisions de la majoria”. Si això no es dugués a terme, la societat política es desfermaria i es tornaria a l’anterior estat de natura en el qual l’home sí tindria llibertat però no hi hauria ordre polític.

Per últim, es pot dir que Locke introdueix les bases del liberalisme i proposa un estat liberal en el qual governi el poder de la majoria, és a dir, dels ciutadans. Això és contrari al poder absolut basat en el temor dels ciutadans que proposa Hobbes, tot i que aquest tampoc oprimeix totalment les llibertats individuals.

Estat de natura

L'estat de natura - John Locke

Aquest text del filòsof empirista John Locke tracta l’ús de la llibertat i les condicions de l’home per tal de viure en l’anomenat estat de natura, el qual és un estat de perfecta llibertat i igualtat i en el qual governa la raó, la missió de l’home en ell és preservar la seva vida, la seva llibertat i els seus béns.

En la primera oració del text és dit: “Però si bé aquest és un estat de llibertat, no és tanmateix un estat de llicència”, és a dir, que l’home és lliure sense rebre un permís previ. Tot i això, estableix un límit que no es pot sobrepassar en aquesta llibertat, i és que l’home té control sobre la seva vida, però no en la dels altres, pel que no es pot endur cap a la destrucció, exceptuant casos en els quals aquesta sigui un mitjà pel que Locke anomena un “fi més noble”. Seguidament, completa aquesta norma imposada donant la paraula que caracteritza el seu estat de natura, que és la raó. Aquesta raó és la llei natural, a la qual tots els éssers estan subordinats, com diu: “L’estat de natura té una llei natural que el governa, la qual obliga a tothom”.

D’aquesta llei que tot ho governa, la raó, és dit: “ningú no ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d’un altre”, oració amb la qual culmina el fet que els homes tenen llibertat sobre la seva vida, la seva llibertat i els seus béns, però que mai ha d’interferir ni causar destruccions en aquests mateixos drets que els altres tenen.

Seguidament es diu que “tots els homes són obra d’un únic”, pel que s’introdueix la idea que hi ha un ésser superior a la raó, i a aquest ésser superior Locke el defineix com “omnipotent” i l’ “infinitament savi Creador”. Així, a més a més d’estar subordinats a la llei de l’estat de natura, els homes també ho estan d’aquest Ésser Omnipotent i Creador, al qual pertanyen tots. Aquest Creador és el responsable de tota vida, pel que la vida d’un home no queda determinada per la voluntat, el pensament o l’acció d’un altre. D’aquesta manera, es pot construir l’anomenada “comunitat natural”, en la qual governa la igualtat entre tots els membres de l’estat.

D’aquesta manera, Locke defensa en l’estat de natura que els humans tenen llibertat davant ells mateixos i els seus béns, motiu pel qual l’Estat no pot intervenir en la vida de ningú, és a dir, no pot ser opressor, idea contrària al posterior neoliberalisme, el qual defensava la intervenció de l’estat en la vida de cada membre de la societat.