República

Episteme i Doxa, Plató

Aquest fragment forma part del llibre República, obra de l’etapa de diàlegs crítics corresponent a la maduresa de Plató.

El text gira entorn dos conceptes centrals, que són la ciència (també anomenada episteme) i l’opinió o doxa. La ciència es basa en el món de les idees, mentre que el segon terme fa referència a les coses sensibles i particulars.

El fragment comença amb la pregunta de qui són els filòsofs. Davant aquesta qüestió Plató afirma que un filòsof és aquell que desitja arribar a la veritat, és a dir, que estima el saber. Això és comparat amb aquells que són víctimes dels seus sentits i que es troben sempre en el món de l’opinió, ja que els hi és impossible veure el que és la bellesa en si, com es mostra en l’oració que diu: “el seu pensament és incapaç de veure i acollir la naturalesa de la bellesa en si”, és a dir, no aprofundeixen més enllà del que són les aparences.

D’una altra banda, un cop esclarit aquest concepte, el participant de la conversa apunta que són ben pocs aquells capaços de veure l’essència de la bellesa, per tant, es diu que els filòsofs són una minoria dins la societat.

És destacable l’última aparició de Plató, en la qual diferencia aquell que viu en l’episteme i aquell que viu en la doxa. S’esclareix doncs, que aquells que veuen tan sols les aparences del món sensible però no veuen les idees en si, i no es deixen guiar cap al coneixement, i, per tant, cap a la realitat, viuen dins la caverna, com és dit en l’oració: “El qui reconeix les coses boniques però no la bellesa en si, i és incapaç de seguir aquell que pretengui fer-lo arribar al seu coneixement, aquest tal què et sembla? Viu dormint o despert?”. D’una altra banda, hi ha l’oració que defineix a aquell que arriba a la ciència en la següent oració: “El qui, ben a l’inrevés, té la bellesa en si com una cosa, i és capaç de contemplar-la en si i també els objectes que participen d’ella, i és capaç de veure què no participa d’ella, i ella de què no participa, aquest tal, què et sembla? Viu dormint o despert?” És a dir, aquells capaços d’arribar a contemplar la bellesa en si i distingir-ne les coses que hi participen en ella i les que no, aquest és el que certament està arribant a la veritat, i no viu en el món irreal de l’altre.

Aquesta possibilitat d’arribar a la veritat per part d’aquells que no es queden estancats al món de les aparences és contrària a l’actitud de coneixement relatiu dels sofistes. Envers la consideració que no existeix la veritat i que tota norma és sempre parcial tenint en compte el criteri de cadascú, la veritat no és assolible en el coneixement sofista, mentre que en el pensament platònic es defensa el caràcter universal dels valors, tant si es parla de Bé, com de Justícia o de Bellesa.

Demiürg platònic

El Demiürg com a causa ordenadora del món, Plató

Aquest fragment forma part de Timeu, obra de l’etapa de diàlegs crítics de Plató que correspon a la seva vellesa i en la qual revisa la seva teoria.

El tema central del text és l’anomenat Demiürg, que és la causa ordenadora de les coses, fa que les idees prenguin forma i configurin les coses. Tot el que neix ho fa a partir d’aquest element, i és per això que és bell, ja que ha estat realitzat a partir d’un model idèntic. Per contra, aquest concepte de bell no forma part d’aquelles idees que han nascut fora del Demiürg, en cas que això fos possible, ja que no han estat creades a partir d’allò idèntic.

 La causa ordenadora és única i perfecta, i d’ella en neix tot. L’oració que esmenta: “és impossible que el que és pugui néixer sense causa” fa referència a aquesta unicitat i a aquest poder del Demiürg, ja que és impossible que alguna cosa neixi del no-res. El Demiürg es basa en les idees, que són el principi de tot i estan en tot, són eternes i perfectes, i és per això que el concepte també ho és i té una gran impossibilitat de ser erroni. Les idees són el món intel·ligible, a partir del qual es basa el món sensible, com es diu a l’última frase: “És també absolutament necessari que aquest món sigui la imatge d’un altre món”.

El Demiürg s’assimila al noûs d’Anaxàgoras, el qual és concebut també com l’origen de l’univers i la causa de les coses i de l’existència. Aquest concepte dóna també forma i moviment a la matèria, a tot allò existent, i condueix cap a l’ordre i l’harmonia. Tot i això, no es basa en les idees, sinó en les homeomeries, que són les llavors de les quals es formen les coses, com les idees ho serien en el concepte platònic.

Així, el Demiürg és per a Plató la causa de l’ordre i la forma de les idees, que són el principi de tot allò existent.

Plató i el saber

La ignorància socràtica, Plató

Aquest text forma part de l’Apologia de Sòcrates, obra situada en el període de diàlegs socràtics, pertanyent a la joventut de l’autor i centrada en el seu mestre, que fou Sòcrates.

En el fragment s’hi destaquen dos conceptes, que són el déu i el savi. Pel que fa el primer, és la reflexió de la qual extreu el dubte que el mourà cap a la saviesa dels homes. No tenia constància de l’existència del déu, així que es pregunta el perquè de la seva paraula, per què diuen d’ell que és el més savi. Basat en la seva filosofia, Plató no troba el significat adient a aquesta qüestió, però tampoc hi pot dubtar, ja que l’autoritat del déu no pot ser pas posada en entredit, com es mostra en l’oració en que diu: “No mentirà pas, car no li és possible”, així que es decideix a preguntar tot aquell al qual se li atribueixi saviesa.

 Un cop superat aquest primer apartat del text, s’arriba al segon concepte, que és la saviesa. Plató es proposa preguntar a un home que és considerat savi per tothom. Ell sabia que l’altre no ho era pas, de savi, així que li ho va intentar mostrar, fet pel qual resultà odiat. Una de les principals cites de la filosofia platònica (“jo només sé que no sé res”), pot reflectir-se en el moment en què Plató afirma que ell és una mica més savi que aquell home, tot i que cap dels dos sigui savi perquè cap dels dos sap res.

L’oració principal del text seria: “De més savi que aquest home bé ho sóc, perquè ningú dels dos no sap res; però mentre ell es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res, no em penso saber”. El concepte clau que s’extreu d’això és que és més savi aquell que accepta la pròpia ignorància que aquell que la rebutja i accepta i es creu la condició errònia que se li ha atribuït, ja que de saber no es pot saber res més que el fet de no saber.

Mite de la caverna

El mite de la caverna, Plató.

El Mite de la caverna és un text presentat al llibre VII de l’obra República, de Plató.

El concepte general que es presenta en aquest fragment és la teoria del coneixement. El mite narra la història d’uns presoners que han estat sempre tancats en una caverna veient les ombres d’unes figures transportades a l’altra banda del mur en el qual ells es troben. Aquella és per a ells la realitat que coneixen.

Segons el text, els presoners representarien l’ésser, el qual es troba en una realitat imperceptible, no es troben en el que Plató anomena el “món de les idees”. Aquest concepte de tancament i d’aparences del món es reflexa en la oració que diu Sòcrates a Glaucó: “Aquesta imatge és aplicable exactament a la condició humana”. És a dir, els humans no podem considerar res més com a cert que allò que nosaltres percebem però que realment no resulta ser veritat, sinó un reflex, una ombra.

En el mite hi apareix també l’element del Sol quan els presoners veuen la llum per primer cop. En aquest moment queden encegats, ja que veurien la veritat de front, la coneixerien vertaderament, fet que és poc possible de concebre, ja que el concepte de la caverna representa el nostre món, i per tant diu que vivim en un costat obscur i incert del planeta. El Sol és així una metàfora del bé, la màxima aspiració, com es diu en una oració de la conclusió del mite a la República: “a la regió del coneixement, la idea del bé és l’última i la més difícil de veure”. Prossegueix dient que aquest és la causa de totes les coses, i és el que permet actuar assenyadament i de manera correcta a les persones.

Així, es pot dir que el Mite de la caverna és una metàfora del món il·lusori en el qual vivim, però que la màxima aspiració de l’ésser és arribar al coneixement, el qual és difícil d’aconseguir, ja que coneixement és igual a veritat, i la veritat és enlluernadora. És per això que molts diuen que filosofar és preparar-se per la mort.